Aristòtil- La metafísica.

En aquest text es troben les següents idees principals:

Les coses sensibles estan sotmeses a canvis de manera contínua, així com de la mateixa manera existeixen unes altres que romanen permanentment sense cap canvi. 

És necessària l'existència de les naturaleses permanents perquè solament en aquestes es podrà trobar la ciència i el coneixement, mai podran esdevenir de les matèries que flueixen.

Les idees de les coses es troben als éssers en concret i aquestes formen part de l'universal, el qual no era una constitució o un concepte mental, sinó que es trobava a l'individu.

La filosofia d'Aristòtil rebutjava l'existència del món intel·ligible i defensava el sensible com a única realitat existent, és a dir, com l´únic camí per arribar a la veritat, una teoria totalment contrària a la del seu mestre. Aquesta realitat estava formada per éssers múltiples o subjectes individuals que estan sotmesos a canvis tot i que l'essència dels quals no canvia ja que la comparteixen entre ells. Hi apareixen dos filòsofs que comparteixen idees comuns amb Aristòtil. Heràclit com veiem al text, defensava el monisme dinàmic, és a dir, el canvi de les coses, la realitat no corresponia com un concepte estable. L'existència d'aquestes naturaleses que es troben en constant canvi constitueixen alhora l'afirmació de l'existència de les coses permanents, és a dir, una cosa segueix al seu contrari. És necessària la naturalesa constant o permanent ja que solament en ella resideixen la ciència i en el coneixement, mai cap d'aquests conceptes es trobarà dins les coses sensibles, les que canvien. Sòcrates és un dels altres filòsofs anomenats en aquest text, en el qual s'esmenta el seu estudi sobre les virtuts ètiques i sobre la recerca de les definicions universals, l'existència de les quals no es comprenia per separat, sinó que es coneixia com a conjunt. Aristòtil fa una crítica a la filosofia anterior corresponent als pensadors els quals varen separar aquests dos conceptes, relacionant les idees amb l'universal.

Llibre IV de la República.

Aquest fragment, pertany al llibre de la República de Plató.

Aquest text, comença relacionant la ciutat i l’individu, té una clara voluntat de dur a terme un estat utòpic on s’hi estableix automàticament una relació recíproca entre l’individu i la societat amb el que els dos han de ser justos i, sobretot, virtuosos.

Així, es desenvolupa una idea principal en la que consta en com les persones han de fer justícia. Aquesta justícia s'aconsegueix quan tots els membres d'una ciutat es troben en harmonia, ja que tothom té un rang diferent, no som iguals, i per això existeixen tres grans classificacions sobre les parts de la societat. Aquestes parts són els artesans, els quals fan referència a una classe baixa i practica les temprances. Els guerres: els quals practiquen els valors i es tracta d’una classe mitjana. Els filòsofs: els quals representen la classe més alta,ja que practiquen la saviesa i de certa manera, lluiten pel bé comú i és l’únic que sap que és el bé i la justícia.

Partint d'això, Plató deixa un clar exemple sobre aquesta idea de classes quan diu “el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa”, per tant, l’autor ens mostra que un artesà mai podrà fer dins de la societat la funció de filòsof o guerrer,sempre s’haurà de mantenir en el seu propi rang, el d'artesà i per tant, practicar la temprança. A partir d'aquest equilibri entre totes les parts s'aconsegueix una societat justa i virtuosa.

La aventura del pensamiento- Platon 

Llibre VII de la República de Plató.

Títol del text:Temprança i justícia per dominar la ciutat

Idees principals:

En aquest text Plató a través d'un diàleg afirma que per arribar a una ciutat virtuosa és imprescindible que hi hagi temprança i justícia  Això voldrà dir que el més important per la ciutat és que siguem amos de nosaltres mateixos, i que cadascú faci la part que li pertoca.

Anàlisi:

Aquest text pertany al llibre VII de la República de Plató, en ell es mostra un diàleg entre Sòcrates i Glaucó, els quals parlen sobre com ha de ser una ciutat. Afirmen que per arribar a una ciutat virtuosa és necessari que hagin dos aspectes claus:la temprança i la justícia  La temprança vol dir se amos de nosaltres mateixos, i ser amo vol dir que allò bo domina a allò dolent, que s'oposa al altre punt extrem, el de ser esclaus, que seria l'inrevés, quan lo dolent domina a lo bo.
No hem de ser esclaus de les nostres passions, hem de saber dominar-les.Per la seva banda, la justícia implicarà un equilibri entre les diferents parts de l'ànima,entre les diferents virtuts.
El diàleg segueix dient que aquestes virtuts de l'home s'han d'introduir en la societat, i creant una utopia de la ciutat perfecte, una ciutat virtuosa en que la justícia serà la virtut que harmonitzi les diferents parts i la temprança la que ens faci prevaler lo bo sobre lo dolent. 

Ciència i opinió.

Títol:Els filòsofs, amants de la saviesa

Idees principals:

En aquest diàleg Plató ens mostra els dos graus de coneixements possibles:la opinió i el saber(ciència). Destaca que només els filòsofs poden arribar al saber, és a dir, a contemplar la veritat, ja que només ells són capaços de conèixer el món de les idees.

Anàlisi:

Aquest text correspon a l'obra de Plató La República, concretament el llibre V. En aquest fragment Plató,sempre mitjançant el diàleg, fa referència als aspectes gnoseològics de la seva teoria de les idees, els quals parlen sobre l'objecte de coneixement. Aquest ha de ser inmutable, i per tant l'única cosa que no canvia són les idees. Per tant aquell que arribi al coneixement de les idees serà que contempli la veritat. I Plató diu que només els filòsofs seran capaços de contemplar la veritat. Els filòsofs,amants de la saviesa, són capaços de captar les idees a través de la raó, i arribaran així al grau de coneixement superior, el saber(la ciència).Per contra, aquells que no són filòsofs no podran arribar a contemplar la veritat, no separaran les coses belles de la idea de bellesa i no arribaran a la essència de les coses. Aquests només podran arribar a la opinió. I moltes vegades aquest fet es deu a que la majoria de persones es conforma amb les aparences, amb alló que sent: com els espectacles,els colors... Però tal i com diu en el text: "el seu pensament és incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si".

Comparació:

En aquest text es mostra els aspectes gnoseològics de la teoria de les idees de Plató, aquests consideren que hi ha dos graus de coneixements: la opinió, en la qual trobem en primer lloc la conjectura i després la creença; i la ciència(en el text es fa servir el concepte de saber) que es divideix en el pensament discursiu i en el pensament intuïtiu  Aquests dos graus de coneixements són fàcilment comparables amb les vies de recerca de Pàrmenides, ja que el primer grau de coneixement, la opinió,correspon al món sensible, que percebem amb els sentits i això es pot relacionar amb la via de la opinió de Pàrmenides. Al mateix temps, la ciència o saber es pot relacionar amb la via de la veritat, que parla de l'ésser  que és allò que existeix per si mateix i no dóna marge al canvi.

Si mirem una teoria totalment contrària hem de fixar-nos en els sofistes, que defensaven un coneixement relatiu. Consideraven que no es podia arribar a una veritat absoluta ja que només eren opinions. Aquesta teoria contrasta clarament amb la defensada per Plató i el antecessor Sòcrates.

Conclusió: pràctica per un examen. 

Aquesta és una activitat feta a classe per practicar la pregunta de comparació d'autors a un examen. L'activitat marca un primer punt on es reflecteix en què s'assemblen els dos autos. Tot seguit en què es diferencien i després els patrons de semblances i diferències significatives. Un cop tenim aquestes parts ben treballades, podem arribar a una conclusió i a una interpretació. 

A l'activitat de classe vam fer aquesta activitat de comparar i contrastar entre Plató i els Sofistes. En varem extreure aquesta conclusió de manera grupal i dinàmica:

En conclusió,podem destacar que per una banda tenen certes semblances Plató amb els Sofistes ja que a tots dos els hi preocupa el coneixement , l’educació del ciutadà, tenen com a tema central en la seva filosofia la moral, el be i la vida en societat i, per altra banda cal esmentar que tots dos comparteixen idees sociopolítiques, de manera que, tenen una gran afició per la manipulació del llenguatge. 
Però, encara que des del punt de vista de Plató, cal destacar que té un sentit absolut, no cobrava per ensenyar i feia diàlegs, a comparació amb els sofistes, ja que , aquests  cobraven per ensenyar , elaboraven llargs discursos i tenien un sentit relatiu, subjectiu i empíric.

Plató- El Demiürg 

Aquest fragment de Plató pertany a la seva obra Timeo, i tracta com a tema principal el demiürg o artesà, la paraula amb la qual el filòsof designava a la causa ordenadora del món.

Un possible títol per aquest text: La causa que tot ho fa possible

Anàlisi 

Plató afirmava l’existència de dos mons. El món sensible, el de les coses concretes, i el món intel·ligible, en el qual trobem les idees, separant així les coses intangibles de les perceptibles. Per a Plató, les coses participen de les idees, però també hi són presents a les coses. Al text, Plató afirma que tot allò que neix, ho fa per alguna raó, ja que del no res, no pot sortir res. El demiürg no és un principi creador, sinó que ordena les coses a partir de les idees. Tot el que neix, per tant, és per necessitat i aquesta necessitat és la que produeix obres belles. El demiürg utilitza el model etern, perquè de lo contrari la seva obra no seria bella, per tant, la causa ordenadora es basa en la intel·ligència, la bondat... i és així com es crea la bellesa.

Per a Plató, el món és bell i etern i intel·ligible, és a dir, hi ha un déu ordenador que representa el nostre món tenint com a model el món de les idees i d'alguna manera a partir de les idees arriba a la veritat, tot el contrari que els sofistes, ja que creien que no es podia arribar a la veritat i a més que l’home. És a dir, el subjecte, és l’important, el subjectivisme i les opinions, i per tant les aparences.

Podem comparar també Plató amb Parmènides i la teoria de l’ésser, doncs del no-res no pot sortir res. També s’assembla al nous, que són les llavors que ordenen les homeomeries. Plató diu que el demiürg utilitza com a model les idees que són perfectes, per això modela i dóna forma a la matèria però com aquesta o és eterna ni indestructible, la seva obra no és perfecta.

La ignorància socràtica.

Les idees principals d'aquest diàleg de Plató tracten sobre la ignorància i, al mateix temps, de la saviesa socràtica. L'autor del text formula la pregunta d'on està la màxima saviesa. Llavors i per casualitat, es troba a un home amb el que Sòcrates creu que no es tan savi com ell es creu, només pensa saber que diferència de l'autor que com no en sap, no es pensa saber, per tant, es considera un ignorant.

Un possible títol per aquest text seria: La saviesa socràtica.

Aquest text pertany a Plató, en el qual podem veure la teoria de Sòcrates i les seves idees i principis. En aquest text podem veure una sèrie de preguntes que l'autor es formula a ell mateix. La frase que podríem considerar que resumeix la seva idea en el text és aquesta: es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res no em penso saber.

En aquesta frase podem veure com Sòcrates es considera a ell mateix un ignorant.

 

Aquest text és irònic, mostra una aparent ignorància davant el tema i l'altre personatge que intervé respon sempre creient que sap el que diu. Al final no arriben a una clara conclusió sobre el tema que s'està tractant i s'arriba a la conclusió de que el que creu que en sap més es el vertader ignorant.

Aquesta pràctica la duia a terme Sòcrates a l'àgora de les polis gregues.

 

El mite de la caverna.

El mite de la caverna el trobem al llibre de la República de Plató, on l'autor defensa la seva idea de l'existència de dos mons: el món sensible i el món intel·ligible. 

Si comentem el món sensible, podem veure que en aquest mite li correspon les ombres que veuen els homes de la caverna, els quals es trobem presoners. Aquests homes simbolitzen l'ànima que es troba presonera al cos humà. Una ànima que ha estat lligada al cos d'una manera accidental. Aquestes ombres representen que l'ésser humà només es capaç de veure allò que es sensible, les ombres que veu son la representació de les idees, perquè aquestes idees són els objectes del món intel·ligible il·luminades per la llum, una llum que representa el Sol i que a la vegada defensa l'idea suprema del pensament platònic: El Bé.

D'aquesta manera, Plató ens vol mostrar que no tothom està a disposició de contemplar les idees. Les persones només som capaces de contemplar les ombres, les aparences de les coses. El món de les idees es troba a les mans de pocs, els que tenen la sort de poder contemplar les idees són els filòsofs. A més, aquests pensadors han de guiar el camí de les altres persones per poder veure la llum del Bé.

Tot i això Plató ens vol ensenyar que una vegada el presoner es desprèn de les cadenes i es alliberat, representa que dins del món intel·ligible mor i la seva ànima queda alliberada de la presó del cos. Podríem objectar que és en aquest món on podem passar de les aparences a la veritat. La veritat no és fàcil de descobrir ja que diu que quan mira el sol queda ceg i no pot veure bé. Aquest camí que ens marca Plató té la finalitat d'arribar a la superidea del BÉ.

Per a que quedi més clara l'explicació veig convenient penjar aquest enllaç a un vídeo de Youtube. Aquí l'explicació és més gràfica:

Última part:

Segona part:

Aquí us deixo la primera part del interessant documental sobre Sòcrates:

Heràclit d'Efes. 

Frases escollides dels textos d'Heràclit:

'' El foc viu la mort de la terra; també l'aire viu la mort del foc. L'aigua viu la mort de l'aire, la terra la de l'aigua''
''Les coses fredes s'escalfen, el que és calent es refreda, el que és humit s'asseca, el que és eixut s'humiteja''.
''Els contraris s'harmonitzen, i, de la diversitat, en resulta la més bella harmonia, tot ha estat engendrat per la discòrdia''.
''En aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i serà; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura''.
''En la perifèria del cercle, l'inici i la fi coincideixen''.

En aquests cinc fragments d'Heràclit, veiem que el filòsof presocràtic defensa que el cosmos mai no ha estat creat, sinó que és etern, al igual que el foc, que és considerat com el principi i el fi de totes les coses, un canvi així mateix que provoca i regeix tot allò que succeeix a la natura i que l'eternitat avança i es transforma canviant d'un contrari a un altre però amb una raó comuna. Aquesta raó és el logos, ja que res no pot passar per atzar, creant així una perfecte harmonia ja que el naixement d'alguna cosa provoca o ve donada per la mort d'una altre. Aquesta idea defensa que l'estabilitat del cosmos es reduirà només en l'oposició de termes, la fi, on tot comença. Això és un constant periòdic que Heràclit anomena perifèria del cercle, un cercle que representa la perfecció. Aquest cercle és interminable igual que el foc és sempre viu, encès segons la mesura, tot el cosmos és etern. 

Comparació:

La comparació més habitual d'Heràclit és amb Parmènides. Mentre que el segon defensa que res no canvia, el primer considera que tot canvia i res no es manté, per tant, tot està en estat de constant flux. Heràclit també defensa la lluita de contraris, que formen part del cosmos i que són necessaris per al procés de l'evolució.

Per estudiar amb més claredat el primer tema, varem realitzar un esquema amb tots els presocràtics i els seus principis. Va ser una tasca d'allò més útil. 

Parmènides.


D'aquest text d'un dels presocràtics més importants podem extreure les següents idees principals: Parmènides fa una exaltació de la via de la veritat, per tant, ens parla sobre l'ésser. Diu que l'ésser és immutable, i no dóna marge a qualsevol altra opinió. L'ésser és allò etern i expressable. També fa una referència al concepte de justícia, la qual és reguladora de la eternitat de l'ésser.

Un possible títol per aquest text: El que és i el que no és.

Anàlisi:

Es tracta d'un text de Parmènides, en el qual defensa, cegament, la seva teoria. Només es pot seguir una via de recerca, la via de la veritat, aquella que és autèntica, per la qual l'ésser és etern, no té naixement ni destrucció, és present continu, homogeni. Identifica ser i pensar i, per tant, només es podrà pensar i dir que l'ésser és. No es pot pensar allò que no és, perquè no es pot pensar res sinó és. L'únic expressable i que es pot pensar es l'ésser. Tot plegat es tracta d'una exaltació de la via de la veritat, ja que considera que no es pot pensar d'una altra manera per arribar a la veritat.

En el text també podem trobar el terme de justícia. La justícia és la que determina a l'ésser que ha de seguir la via de la veritat com a principi.

Comparació:

La comparació més habitual de Parmènides és amb Heràclit. Mentre que el primer defensa que res no canvia, el segon considera que tot canvia i res no es manté, per tant, tot està en estat de constant flux. Heràclit també defensa la lluita de contraris, que formen part del cosmos i que són necessaris per al procés de l'evolució.

Anaximandre 


''D'allà d'on be el naixement als éssers humans, allà trobem també la seva destrucció, segons la necessitat. és com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l'odre del temps.''

Les idees principals d'aquest text són les següents: l'autor destaca que els éssers tenen un mateix principi i fi, i que és d'aquesta manera per necessitat. En aquest curt fragment també defensa que tot el que fem té una resposta, introduint així el concepte de justícia, la qual es reguladora del ''kosmos''.

Un possible títol per aquest fragment és: L'apeiron: arkhé del kosmos. 

Anàlisi:

Es tracta d'un fragment d'Anaximandre, un dels primers autors presocràtics. En aquest text defensa que hi ha un principi de totes les coses, i que a la vegada és el fi, perquè hi ha una lluita de contraris que formen part del kosmos i els qual es necessiten.

L'arkhé s'anomena àpeiron: un fons indeterminat en el qual passen totes les coses. Un altre aspecte del qual ens parla és el concepte de justícia, que regula l'actuació de l'ésser segons l'ordre del temps.

Comparació: 

Anaximandre defensava un arkhé més abstracte, i parlava més sobre la moral. Tales defensava un arkhé físic i material: l'aigua. Considerava que l'aigua era l'origen de tot, ja que tot allò de que es nodreix era humit i totes les coses tenen una naturalesa humida.

Ja ets aqui...2n de Batxillerat


Ja fa setmanes que va començar aquest últim curs a l'escola. Un curs dur des del primer dia, cosa normal perquè ens hem de preparar per les PAU. Crec que tots plegats afrontem aquest curs amb il·lusió i decisió!

Per tant, sense més preàmbuls inauguro el bloc de filosofia d'aquest any: Història de la Filosofia. Aquest bloc inclourà textos des dels presocràtics fins a Nietzsche!
Per acabar cito una frase que ens pot anar molt bé a tots plegats aquest curs:

La feina ben feta, no té fronteres!

Olor a estiu!

Ha estat un curs molt bo, millor que altres!

Encarem aquest estiu amb il·lusió i ens preparem per carregar forces per 2on de Batxillerat! Gràcies a tots els companys i ens veiem aviat! Ha estat un plaer compartir la filosofia amb tots vosaltres a través d'aquest bloc!

Bon estiu!

Martin Heidegger.

Les últimes sessions de classe de Filosofia i Ciutadania vam poder veure un documental sobre la vida de Martin Heidegger. Aquí poso el vídeo, un documental molt interessant de la BBC que parla de les vivències i accions de Heidegger, un filòsof nazi.

"Qui té grans pensaments, normalment comet grans errors"

Martin Heidegger                  

Definicions tema 10.

Intel·lectualisme moral: Posició de l'actitud socràtica que estableix que és impossible obrar malament expressament i qui ho fa és per ignorància. Defensa que el saber és igual que la virtut.

Maièutica: Mètode de Sòcrates que expressa l'art de donar a llum la veritat

Hedonisme: Posició que defensa que ser feliç és experimentar plaer i aconseguir evitar el dolor. Identifica el bé moral amb el plaer. Posició que defensa Aristòtil.

Autorrealització: Aconseguir allò que és propi de l'ésser humà.

Prudència: Constitueix la saviesa pràctica perquè ens ajuda a deliberar bé i a trobar el terme mig entre el defecte i l'excés.

Autosuficiència: Valer-se per si mateix sense dependre de res ni de ningú.

Pau interior: Defensada pels estoics. Fer-se insensible al sofriment i a les opinions alienes, no dependre del destí i ser amos de nosaltres mateixos.

Utilitarisme: És un hedonisme social, considera que els éssers humans tenim uns sentiments socials com la simpatia. Consisteix a arribar a la màxima felicitat per al màxim nombre de persones.

Aritmètica del plaer: Introduïda per Jeremy Bentham. Defensa que hem de fer allò que suposi més plaer i menys dolor, per tant, consisteix a sumar plaers i restar dolors. Té dos supòsits: Tots els plaers són iguals en qualitat i els de les diferents persones es poden comparar entre si per arribar a un màxim total del plaer.

Ètica deontològica: Iniciada per Kant, es preocupa pel deure, li importa la forma i no els continguts, per tant és una ètica formal. Allò important és el deure moral.

Ètica teològica:Teoria ètica que se centra en la finalitat i no pas en el deure moral

Imperatiu categòric: Ordres que obliguen de forma universal i incondicional i tenen la forma de "has de fer x"

Autonomia moral: El subjecte es dóna a si mateix la llei moral.

Porc satisfet



A la gran sèrie de dibuixos animats dels Simpsons veiem un clar exemple de porc satisfet en la figura de Homer Simpson. Un home que és feliç amb allò que és material i ignora tot allò intel·ligible. Aquí en teniu un dels molts exemples que es veuen reflectits a la sèrie.

Més val ser Sòcrates insatisfet que ximple satisfet.

Aquesta frase és del filòsof John Stuart Mill. Per entendre bé l'oració i el seu significat cal entendre el concepte tant de Sòcrates insatisfet, com el de ximple satisfet.

El ximple satisfet és aquella persona o persones en les quals no veiem cap tipus d'inquietud existencial en el seu pensament. Persones que ignoren els conceptes intel·ligibles i només es fixen i donen importància als tangibles. Aquest caire de persones són felices amb allò que és material i són capaces de tenir una vida plena amb coses materials ja que no donen cap tipus d'importància a preguntes que hi poden aparèixer a la seva ment. Homer Simpson és un gran exemple del ximple satisfet.

En canvi, el concepte de Sòcrates satisfet fa referència a aquelles persones mogudes per la inquietud de saber més. Aquesta ambició per saber més portarà a fer-se més preguntes, de les qual buscarà una resposta per quedar satisfet. Al trobar aquesta resposta, li tornaran a sorgir més preguntes, el qual comporta que mai no quedarà satisfet perquè no obtindrà la resposta final. Un exemple d'aquestes persones són els filòsofs o pensadors.

Sota el meu punt de vista, tots dos tipus de persones poden arribar a la felicitat, ja que cadascuna té una concepció diferent d'aquesta i lluita per aconseguir-la. L'un es basa en la satisfacció material, mentre que l'altre busca la satisfacció del saber. Així doncs, no hi estic d'acord amb la frase de Mill, ja que cadascú pot ser feliç amb diferents coses i reptes.

Ètica a Nicòmac.

Aquest fragment va ser escrit per Aristòtil un dels grans pensadors de l'antiga Grècia i deixeble de Plató. En aquest text i sobretot en el seu títol( Obra conforme la virtut més perfecte) podem veure que ens vol fer entendre que hem d'obrar conforme les nostres virtuts, i hem d'escollir el millor camí per obrar i aconseguir la felicitat.

L'home sempre actua de forma racional i amb sentiments, diferencia l'home de l'home bo i ens explica que l'acció de la vida i de la nostra manera d'obrar ens classifiquen en els dos estats de la humanitat. Aquestes són les idees principals del text d'Aristòtil.

El text es mostra que el fi de l'home és aconseguir la felicitat i que aquesta depen de molts factors. Segons l'autor, l'home tan sols aconsegueix autor-realitzar-se a partir d'actuacions racionals que ens permetin escollir entre el bé i el mal, i a partir de la virtut arribarem a l'excel·lència i aquesta ens portarà a la felicitat d'una vida completa. Per tant, la felicitat és un llarg camí a recorre, no és qüestió d'un instant efímer.

Humano demasiado humano.

Us enllaço el documental sobre la vida del gran pensador francès Jean-Paul Sartre. Crec que és un documental molt interessant per veure. Aquesta es la primera part del documental, el podeu seguir per la pàgina de Youtube.

Jean-Paul Sartre.

1. On va estudiar Sartre?
A l'escola normal superior.
2.Què opinava ell sobre els valors?
Negava l'ordre, la família i la fidelitat. Creia en un univers sense valors perquè defensa que no hi ha valors absoluts.
3.Quin corrent filosòfic el va influir?
La fenomenologia.
4.Quin és el nom de la seva novel·la filosòfica més important?
La nàusea.
5.Quina importància té per a ell l'existència?
No té sentit, hem nascut per casualitat. La vida és absurda.
6.Quin és el nom de l'assaig més important de la seva primera època?
L'ésser i en no-res
7.Que és l'autenticitat?
La reflexió seria i serena de la pròpia existència.
8.Qui era Heidegger?
El filòsof que va influir a Sartre en la filosofia de l'ésser i el no-res.
9.Quin és el títol de la revista que va crear?
Les temps modernes.
10.Què significa que l'infern són els altres?
Significa que estem exposats als altres i a la seva mirada que pot ser una amenaça per nosaltres.
11.Quina concepció defensava sobre la fidelitat?
La nega perquè es deriva de la seva concepció sobre la llibertat absoluta.
12.Com es titula el llibre de Simone de Beauvoir que més ha influït al feminisme?
El segon sexe.
13.Quin és el títol del llibre de Sartre que més l'apropa al marximse?
Crítica de la raó dialèctica.
14.Quin canvi es va dur a terme en la segona època?
Desapareix la llibertat individual i creu en la col·lectiva. Pensa que serem lliure quan la societat assoleixi el grau de llibertat.
15.En quin any va guanyar el Premi Nobel? Per què el va rebutjat?
L'any 1964 li va ser atorgat el Nobel. El va rebutjar perquè no seria coherent amb ell mateix i per raons ètiques i de coherència personal.
16.Quina ideologia va defensar en els seus últims anys?
Anarquisme
17.Quin fet històric el va influir fortament?
Les rebel·lions del maig del 1968 protagonitzades per estudiants.
18. Quin diari extremista va dirigir?
La causa del poble
19. Què opinava sobre el terrorisme?
Que és la bomba atòmica dels pobres.
20. Per què va ser considerat com una brúixola ètica?
Perquè tothom es preguntava que pensava Jean-Paul dels esdeveniments que passaven en aquella època.

Definicions tema 9.

Amoral: Aquell que no té sentit moral, per tant, no és amo dels seus actes i no s'identifica ni amb el bé ni amb el mal.

Immoral: Comportament desviat respecte allò que és moral.

Temperament: Conjunt de sentiments i passions que resulta difícil de modificar.

Virtut: Tenir l'hàbit de fer el bé.

Consciència moral: Capacitat humana d'adonar-se que unes formes de vida, valors o principis morals són millors que altres.

Responsabilitat: Capacitat de respondre i ser amos dels nostres actes.

Llibertat externa: Manca de coacció externa.

Llibertat interna: Absència de coacció interna. Podem decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten.

Determinisme: Estem determinats per un seguit de factors. Actitud que defensa que res no té successió sense una causa.

Condicionament: Influència que ens afecta però que no ens determina.

Destí:  Llei que regeix l'Univers per la qual tot ha de succeir perquè ha de passar. No tenim cap possibilitat d'escollir o de canviar el destí.

Principi de causalitat: Tota causa té un efecte i tot efecte una causa.

Determinisme econòmic: Explica les etapes històriques, els modes de producció com a determinades per la infraestructura econòmica, i la consciència com a determinada pel lloc que cada individu ocupa en el procés de producció.

Indeterminisme: No estem determinats per factors, sinó que som lliures. També anomenat llibertarisme.

Autonomia moral: Poder decidir per un mateix el que està bé i malament, sense dependre d'altres persones.

Nivell preconvencional: La persona té per just el que satisfà els seus interessos. Les persones es deixen emportar pels impulsos egoistes.

Nivell convencional: La persona considera just allò que concorda amb les lleis de la societat o del grup. Reconeix i admet les normes per adaptar-se.

Nivell postconvencional: Distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals. Són persones autònomes. Respecten amb igualtat la dignitat dels humans.

Lògica de la cura: Sentit de la compassió i responsabilitat per aquells que necessiten ajuda.

Preguntes de comprensió. 

1. És compatible afirmar l'existència de Déu amb la idea que els éssers humans tenen llibertat?

Sí, aquesta idea de poder afirmar la compatibilitat la veiem reflectida en Sant Agustí quan deia que: Déu crea l'ésser humà lliure per triar entre la virtut i el pecat.

2.Com expliquen els deterministes científics l'experiència espontània de la llibertat?

Els deterministes es basen en l'idea de que tota causa té un efecte, i que tot un efecte té una causa i venen determinats per la llei que regeix l'univers.

3.Quins efectes estarien mancats de sentit si es nega que els éssers humans tinguem un lliure arbitri?

-Existència dels mons morals, jurídic, polític i religiós.

- Lloança i reprovació de certes conductes humanes

-Creativitat estètica i científica

-La convicció amb que actuem de ser lliures

-La responsabilitat dels nostres actes.

4.Pot haver-hi dos usos diferents de la idea de causa? Com ajudaria el fet de fer-ne la distinció a la comprensió de la llibertat de les persones?

Pot haver-hi diferents usos de la idea causa. Allò per què una caso és o es fa, antecedent necessari d'un efecte o allò per què algú fa algun acte.

Definicions tema 8.

Monisme materialista: teories que expliquen el psiquisme humà com a una conseqüència del cervell tan desenvolupat.

Materialisme emergentista: Posició que considera que el que és mental no es redueix allò que és físic, però que si que emergeix evolutivament del que és físic.

Dualisme platònic: Posició defensada per Plató, l'ésser humà està compost de cos i ànima i l'ànima és immortal i immaterial i ja existia abans d'unir-se al cos.

Hilemorfisme: Posició defensada per Aristòtil que considera que l'ànima i el cos són complementaris i inseparables. Només es poden separar en la nostra imaginació.

Dualisme interaccionista: Tesi defensada per John C. Ecles, manté que la ment i el cervell són realitats diferents, hi ha fets que reclamen una ment auto-conscient, el cervell per si sol és insuficient.

Interaccionisme emergentista: Karl Popper sosté que no tot el que és real ha de ser material i que la ment és un producte evolutiu del cervell. Per Popper existeixen tres mons que interactuen entre si.

Raó teòrica: S'ocupa d'allò que no pot ser d'altra manera, objectes o esdeveniments. Per tant, tracta de fets necessaris.

Raó pràctica: S'ocupa d'allò que pot ser d'altre manera, s'encarrega de plantejar quins fins hem de perseguir els éssers humans i entén que quan algú fa bé aquesta funció és un home prudent. L'objectiu, per tant, és assolit la felicitat

Raciovitalisme: Teoria de Ortega y Gasset, la qual defensa que la raó vital no és la vida com a raó sinó com un element constitutiu de la vida.

Acció comunicativa: Acció orientada a l'entesa i al consens entre diferents locutors.

Acció estratègica: Obtenir mitjans per aconseguir fins.

Persona: Substància individual de naturalesa racional

Dignitat: Dret de les persones a no ser tractades com un mitjà. Les persones tenen un valor absolut i, per tant, s'han de tractar com un fi.

Existència encarnada: Dir que les persones existeixen significa que estan dotades d'una interioritat que els permet obrir-se al món.

Compromís: Conjunt de promeses compartides en què intervé la llibertat humana.

Proximitat: Donació de quelcom del propi ésser a una altra persona, sigui qui sigui, només pel fet de necessitar-ho.

L'amor com a responsabilitat

Aquest text és de Martin Buber i forma part de la seva obre més coneguda: Jo i Tu. Aquest fragment descriu la forma de concepció del món a traves dels ulls de l'amor, com a traves d'aquest sentiment els humans poden reconèixer els uns als altres de manera individual, i alhora reconèixer-nos a nosaltres mateixos i veure la exclusivitat que tenen totes les persones. També parla de com aconseguir la igualtat real entre tots a partir de l'estimació dels éssers i les seves peculiaritats, tenint en compte sempre els diferències entre els uns i els altres.

Ens mostra d'una manera molt senzilla la veritable visió del món i l'exclusivitat de totes les persones durant el text. Per a Buber la igualtat és més que un sentiment qualsevol, la igualtat sorgeix de la responsabilitat de cada individu del món, de la seva capacitat per estimar a la resta, per reconèixer-los tenint sempre en compte les seves diferències físiques com les morals.

Però en aquest text, l'autor va mes enllà i ens diu que a partir d'aquesta acceptació del tu i del jo estarem realitzant la tasca d'estimar a tots els éssers humans, i a partir d'això aconseguirem apropar-nos més a Déu.

Martin Buber.

Martin Buber va néixer a Viena l'any 1878 i va morir a Jerusalem l'any 1965. Fou un pensador jueu d'origen austríac. La seva família era originària de Lemberg, on va passar molt de temps de petit i on va ser educat en la tradició jueva. L'any 1892 va patir una crisi de fe i va començar a llegir a Immanuel Kant a Nietzsche entre d'altres. En aquesta crisi de fer també va aprendre l'alemany, el francès i l'hebreu. Era un sionista cultural i va ser molt crític amb el pensament de Herzl. Va dirigir diverses revistes durant aquests anys. L'any 1930, després d'haver servit per a la primera Guerra Mundial, va ser anomenat professor a la Universitat de Frankfurt del Main.

Però quan Hitler va ser anomenat canceller i president alemany l'any 1933, Martin Buber va haver de fugir del país per la persecució nazi als jueus.

La idea bàsica del seu pensament és la relació del jo-tu, en la qual radica l'autenticitat de la persona i que és el centre de la seva concepció religiosa, de l'home, de la psicoteràpia i de la filosofia social. Existir és sempre entrar en relació amb els altres, no té cap mena de sentit parlar d'un jo aïllat perquè per definir-se necessita oposar-se a altres individus o al món. En aquest sentit del seu pensament contradiu  Descartes i les seves idees solipsistes. 

Verificabilitat i falsabilitat

En aquest text, l'autor ens explica fonamentalment que els enunciats empírics no es poder verificar totalment, però en canvi, si que es poden falsejar a partir de contrastar i de fer proves empíriques. A més, diu que els enunciats no són deduïbles d'enunciats singulars, però que si que poden ser el contrari d'aquests últims i per tant, es poden falsejar. Llavors podem dir que es possible deduir a partir de la veritat d'un enunciat singular, la falsedat d'un enunciat universal.

Un possible títol per aquest text seria: Allunyant-se de la falsedat.

El que Popper defensa és que no hi ha fets sense una teoria, i que aquesta teoria, sempre pot ser refutada, en el cas d'enunciats naturals. Ens explica que no hi ha cap justificació vàlida per passar d'enunciats singulars o enunciats universals i per tant, cap forma d'aconseguir enunciats universals certs a partir d'un singular. Contràriament, diu que a partir d'un enunciat singular fals, si que es pot aconseguir deductivament la falsedat d'un enunciat universal. Per això l'autor pensa que el coneixement científic és probable, perquè molts enunciats no han estat encara falsejats i que per tant, un sistema científic, com diu en el text, no pot ser seleccionat d'una vegada per sempre en un sentit positiu. En definitiva, que cada cop ens allunyem de la mentida, en comptes d'apropar-nos a la veritat.

El falsacionisme defensa que no es poden aconseguir conclusions universals a partir d'enunciats singulars, sinó que de la falsedat d'enunciats singulars es conclou deductivament la falsedat d'enunciats universals i per tant, que tots els enunciats científics naturals poden ser rebutjats tard o d'hora, i que cap pot assolir una veracitat per sempre. D'altra banda, el inductivisme defensa que la ciència és probablement certa i que els enunciats no es poden comprovar empíricament, és a dir, verificar-se, no són científics i no tenen veracitat.

Auschwitz-Birkenau.

El segon dia de viatge vam posar direcció al camp de concentració d'Auschwitz i al camp d'extermini de Birkenau. Allà ens esperava el guia, que ens va explicar les horribles històries que van tenir lloc en aquell indret de la geografia polonesa. Durant la visita al primer camp, vam poder veure tots els objectes que els nazis havien tret a les families jueves. El que més impacte em va causar van ser les tones de cabell que els nazis havien tret als jueus per fer matalassos. Totes les maletes i els objectes trencats que vam veure a les vitrines d'aquell lloc feien que les llàgrimes fossin als nostres ulls. Les històries que explicava el guia eren esgarrifoses. Crec que en el moment en que explicava les històries, a tots els alumnes ens apareixia la mateixa pregunta al cap: Com persones van ser capaces de fer aquell genocidi? 

La frase que més em va impactar va ser la que el general nazi els hi deia als jueus que arribaven al camp: L'única manera de sortir d'aquí és per la xemeneia.

Per acabar la visita d'aquell primer cap, vam veure els forns crematoris. Era el lloc més fred d'aquell camp. Al entrar en aquells forns, tots els alumnes vam quedar totalment en silenci. Un silenci molt impactant, que ens feia la idea del que havia passat setanta anys enrere. Després de sortir d'Auschwitz, vam posar rumb a Birkenau. La imatge del camp era la típica dels films sobre la segona guerra mundial i vam tenir l'ocasió de veure els barracons on dormien els jueus i on feien les seves necessitats. Després de veure els dos camps vaig escoltar un comentari d'un company que deia: "els nazis no eren humans". Però el que jo crec que crec, i el que realment fa por, és que humans fossin capaços de fer aquell genocidi, el major de la historia, basat en idees totalment irracionals. Per a mi, ha sigut el lloc amb més historia i l'indret que més m'ha agradat de tots els viatges que he fet. He d'agrair a l'escola l'oportunitat que ens van brindar al poder visitar aquell pou de historia.

"El treball us farà lliures"

Psique i logos. Aristòtil.

Aristòtil va néixer a Estageira el 384 aC. El seu pare Nicòmac era el metge personal del rei Amintes III de Macedònia. A l'edat de divuit anys, es vatraslladar a Atenes per continuar la seva educació a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre. Aristòtil va romandre a l'Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.Quan va morir Plató, va marxar d'Atenes i en aquest període va confegir les seves pròpies teories. Va viatjar a l'Àsia Menor. Aristòtil, es va casar amb Píties, neboda o filla adoptiva d'Hèrmies. Ella li va donar una filla, a qui van anomenar també Píties. Més tard, va ser convidat per Filip II de Macedònia per convertir-se en el tutor del seu fill Alexandre el Gran.

Aristòtil va ser designat com a cap de la Reial Acadèmia de Macedònia. Durant aquest temps donà lliçons no només a Alexandre, sinó també a altres dos futur reis. L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, la que es coneix com a Liceu. Mentre estava a Atenes, va morir la seva dona Píties i Aristòtil es va aparellar amb Herpília d'Estageira, que li va donar un fill, nen a qui van donar el nom del seu pare, Nicòmac. Els seus tractats més importants són el de Física, Metafísica, Ètica a Nicòmac, Política, De Anima (Sobre l'ànima) i la Poètica.A prop del final de la seva vida Alexandre va començar a sospitar de complots contra ell, i va amenaçar Aristòtil en algunes cartes. Després de la mort d'Alexandre, Eurímedon Hierofant va denunciar Aristòtil per no lloar als déus. Aristòtil va haver de marxar a la propietat de la família de la seva mare a Calcis, i comentà: "No vaig permetre que als atenencs pequessin dues vegades contra la filosofia". Va morir a l'illa d'Eubea de causes naturals l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. Aristòtil va nomenar conseller delegat al seu alumne Antípater i va deixar un testament en què va demanar ser enterrat amb la seva dona.

Us enllaço un vídeo sobre la seva vida:

El nacionalisme

El nacionalisme és una ideologia o moviment social que defensa que les persones corresponen o formen part d'una comunitat. Aquestes persones tenen un sentiment d'identitat amb aquesta comunitat i creuen sovint que aquesta hauria de formar el seu propi estat independent.

Aquesta ideologia és molt relacionable o es pot confondre sovint amb el patriotisme i és precís saber-ne la diferència. Entenem per patriotisme aquell sentiment que t'identifica amb una pàtria, mentre que el nacionalisme també té aquest sentiment d'identitat però incorpora una acció política.

En l'estat espanyol trobem res comunitats diferents que mostren aquest nacionalisme: Galícia, Euskadi i Catalunya. També podem veure un sentiment patriòtic a Castella, encara que aquest es més conegut. El nacionalisme català i basc són els que tenen un ressò mediàtic més important. Sota el meu punt de vista s'hauria d'eradicar el nacionalisme extrem, com la formació de grups terroristes del caire d'ETA a Euskadi o de la antiga banda terrorista catalana Terra Lliure. Però també voldria fer menció a un altre terrorisme d'una altre índole. Aquest terrorisme del que parlo són aquells atacs continus de nacionalistes espanyols cap a Catalunya o Euskadi. Un exemple d'aquesta falta de respecte el podem veure reflectit en moltes ocasions si posem la cadena de televisió Intereconomia. Crec l'ideal seria poder tenir una convivència entre aquestes comunitats de pau i tolerància. Lamentablement això no és així i queda molta feina per fer en el nostre país sobre aquest tema. 

A continuació podem veure aquests atacs de la cadena Intereconomia cap als catalans: 

En aquest vídeo podem veure que el senyor Eduardo Garcia insulta a la consellera de Sanitat catalana. Aquests atacs els podem veure cada dia a aquesta cadena. Terrorisme verbal.

Orgullosos de ser catalans: Un vídeo que ens parla sobre el nacionalisme català i el desig de que aquest sigui una nació amb l'aparició de estelades. 

Per acabar aquesta activitat m'agradaria recordar que cal que construïm una societat basada en el respecte en totes les comunitats.

Mite de la caverna- Matrix i el Show de Truman.

Us deixo un vídeo trobat al YouTube que parla sobre la relació entre el Mite de la Caverna de Plató i les dues pel·lícules: Matrix i el Show de Truman. Em sembla interessant ja que aquesta última la vam veure a classe i el vídeo explica amb claredat la relació de la qual alguns alumnes parlaven al treball del HootCourse. En aquest vídeo també surten preguntes importants de la filosofia que també varen ser tractades en el treball: La teva vida es real? Aquesta vida és de la teva pertinença? O ets un personatge més de la societat?

Definicions tema 6

Animal cultural: l'ésser humà és un animal peculiar amb una naturalesa biològica que s'obre a l'ordre cultural.

Individu: és qualsevol ésser complet que pertany a una espècie.

Individualisme possessiu: segons aquesta teoria, cada ésser humà és únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.

Sociabilitat natural: parteix de la base que l'ésser humà és un animal polític que necessita la societat i la cultura, ja que aquestes aporten elements a aquest per realitzar-se.

Contractualisme: és el fruit d'un acord entre els éssers humans per evitar la lluita dels uns contra els altres.

Voluntat general: societat que ha estat basada en l'acord de tots els que la componen i està orientada cap a la llibertat.

Antropologia social: estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l'evolució que ha experimentat l'ésser humà.

Socialització primària: té l'objectiu d'introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa durant la primera etapa de la infantesa.

Universalisme: descobreix uns valors compartits, ens els quals destaca el respecte a les diferències culturals i entre les cultures.

Rol: paper que pren la persona dins d'una societat.

Cultura: és el complex de coneixements, creences, art, moral, dret, costums i altres aptituds i hàbits que l'home adquireix com a membre de la societat.

Subcultura: és la manera que tenen les persona de viure dins d'una cultura.

Contracultura: moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica, presenta un projecte de cultura i societat alternatives a la establerta.

Nous moviments socials: intenten aconseguir el poder a partir de xarxes socials, internet, per fes les seves convocatòries.

Civilització: síntesi dels trets més generals d'un conjunt de cultures que tenen relació entre elles.

Huntington: segons aquest autor, una civilització és l'agrupació cultural de més abast, el nivell d'identitat cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d'un altre.

Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar les altres.

Racisme: ideologia que pensa que hi ha races inferiors.

Aporofobia: rebuig i menyspreu envers a aquelles persones que són pobres.

Multiculturalisme: civilització en la que hi ha moltes cultures barrejades.

Interculturalisme:  parteix del respecte a les altres cultures i proposa la trobada entre les diferents cultures en condicions d'igualtat.

Què hem de fer per conviure amb altres cultures?

L'ideal seria poder conviure totes les cultures juntes i integrades les unes amb les altres sense haver de patir per possibles incidents o disputes entre ells. S'hauria de lluitar per la tolerància i basar la relació entre aquestes cultures en el respecte dels costums i les tradicions de cadascuna. Això seria l'ideal, però cal lamentar que això no és així. Avui en dia trobem que la majoria de la població pateix aporofobia, que és el rebuig i el menyspreu envers al pobre. Per desgràcia no tractem igual a un àrab que treballa de metge, que a un de la mateixa ètnia i provinença  que treballa repartint propaganda en les barris marginals de la ciutat. No els mirem de la mateixa manera ni els hi tenim el mateix respecte a l'un que a l'altre. Un exemple més proper d'aquesta aporofobia, el vam poder veure reflectit en la campanya que va duu a terme el dirigint del Partit Popular de Badalona, el senyor Garcia Albiol. Aquesta campanya era racista i intolerant envers els immigrants d'un baix estatus social. Amb aquesta campanya, el Partit Popular va aconseguir guanyar les eleccions. Aquest resultat de victòria dóna molt per reflexionar sobre la mentalitat de la població local envers els immigrants i les altres cultures. Si volem construir una convivència bona i sense aquestes disputes que de ben segur a ningú els hi agrada, hem de respectar i tolerar tots els costums de les altres cultures. I el que em sembla més important, treure'ns els prejudici de que tots els immigrants que venen al nostre país venen a robar i no pas a treballar.

Com m'ha influït la meva família

Crec que la meva família m'ha influït d'una manera molt important al llarg de la meva infantesa. Han estat els meus pares els que, d'una manera o un altre, m'han educat i m'han ensenyat una sèrie de valors que jo he posat en pràctica durant el recorregut de la meva vida. La meva família ha tingut un paper fonamental en la meva educació i en la formació de la persona que actualment soc. Moltes vegades no sé com agrair-lis tot el que han donat per mi i per la meva educació. Crec que m'han influït d'una manera molt positiva i que sempre han buscat allò que era millor per mi. Em van donar una estabilitat durant la meva infantesa, m'han hagut de dir que no moltes vegades pel meu bé, i això a la llarga s'agraeix. En comparació amb altres nuclis familiars poc estructurats, jo he tingut la sort de tenir una família unida i mai he hagut de patir baralles ni males contestacions. Això m'ha influït positivament, ja que així m'estan educant en el respecte, solidaritat i l'altruisme. Abans de concloure aquest text sobre la meva família m'agradaria mencionar una frase amb la qual hi estic molt d'acord: Quan eduquis als teus fills, estaràs educant als teus nets. Hi estic molt d'acord ja que jo, el dia que tingui fills, els hi proporcionaré una educació del caire que me l'han donat a mi, així que cal ser molt meticulós a l'hora d'educar al teu fill, ja que les properes generacions seran educades de una forma similar.