La identitat.

A partir d'aquest documental de TV3, els meus companys van extreure una sèrie de conclusions sobre la identitat el passat dia 15 de febrer. Jo no hi vaig poder participar en l'activitat que anava lligada amb piulades a twitter de manera que tots compartien idees i impressions. Tot i això, em sembla una activitat força interessant i amena, ja que trenca amb la rutina de classe i és una manera innovadora d'aprenentatge. Aplaudir l'iniciativa del professor i convidar-lo a que segueixi fent activitats d'aquest caire amb implantació de les noves tecnologies a classe.

A continuació us deixo les piulades que m'han semblat més interessants:

"Qui sóc? Qui som?"

"El jo existeix gràcies al reflex de la mirada del tu"

"Si l'Estat diu que la independència és quelcom petit, nosaltres volem això tan insignificant. No demanem tant, només la identitat que ens mereixem"

La indentitat és allò que em defineix i que em diferencia de la resta. Aquesta identitat es va formant i modulant amb el pas dels anys i rep influències de la cultura i del territori on em trobi. És per això que cal saber bé què som i qui som. Tot té identitat, des de les persones fins als pobles. Fins i tot hi ha casos en que la identitat de pobles i nacions ha estat malmesa. Un exemple dels trets identitaris d'un país o nació són: la llengua, la cultura, la religió o els costums entre d'altres.

Comparació

En el següent text es fa una comparativa entre els tres autors del racionalisme estudiats: Descartes, Spinoza i Leibniz.

Descartes: és pluralista: accepta l'existència d'ànima i cos. Té una concepció de Déu com a ésser perfecte i infinit. Accepta l'existència de tres substàncies: cos, Déu i ment i la unió entre ànima i cos es troba a la glàndula pineal.

Spinoza: és un autor monista. Déu és la natura, defensa un cert panteisme. Només admet l'existència d'una substància la qual és Déu. Déu és cos i ànima.

Leibniz: és un autor pluralista. Déu és destructor i constructor al mateix temps, és la mònada superior. Pel que fa les substàncies admet multiples mònedes amb extensió 0. I entre ànima i cos no hi ha interacció, sinó harmonia segons el seu parer.

René Descartes

Un cop acabat l'autor racionalista, em sembla adient pujar en format media informació extra que pot ser d'interès. Cal recordar que Descartes, juntament amb Plató, Mill, Locke i Nietzche entren a les PAU.

Relació entre cos i ànima

Aquest text de Descartes tracta sobre la relació entre ànima i cos i exposa el dualisme cartesià.

Segons Descartes, Déu és una substància infinita i nosaltres no hem estat els causants d'aquesta substància ja que nosaltres som finits. Aquest Déu és l’arrel de tots els altres cossos, és el Creador, fet mostrat a la primera frase del text. A partir d’aquest concepte, Descartes desxifra que aquestes coses enteses clara i distintament, poden separar-se, ja que no necessiten l’una de l’altra per existir, per tant, són independents, i no té importància quina de les dues és la causant de la separació.

Rere aquesta reflexió, Descartes intenta demostrar la seva teoria començant pel Jo, que és l’element fonamental de la seva filosofia.  S’inicia dient que allò real de l’ésser és l’essència, ja que aquesta és la que permet el pensament, i l’home és una substància pensant. Pel que fa la part restant de la separació, que és el cos, demostra la seva independència dient que és possible tenir una idea diferent del nostre cos que de la nostra ment, per tant, són separables. Contràriament a la ment, el cos és tan sols allò extern, la “res cogitants” que es diu en el text, mentre que l’altra part de l’ésser, l’ànima, no és extensa, sinó pensant. A partir d’aquesta demostració. Descartes admet que els éssers podem viure sense cos, però no sense ànima. Més endavant, l'autor francès es va veure obligat a introduir un aspecte de caire biològic per solventar que cos i ànima estaven units. L'autor afirma que la unió entre cos i esperit la trobem a la glàndula pineal. S'ha de basar en conceptes biològics, ja que en aspectes racionals no pot demostrar la unió entre ànima i cos. 

Existència de Déu.

Aquest text pertany a les Meditacions Metafísiques de Descartes i tracta una de les principals qüestions de la seva filosofia: l'existència de Déu.

S'inicia el fragment amb una reflexió a partir de la qual es desenvoluparà la prova de l’existència. Aquest argument diu que si podem extreure del nostre pensament la idea d’una cosa de la qual percebem totes les qualitats, si som capaços d’intentar demostrar les coses mitjançant el pensament i la reflexió, per què no podríem demostrar a partir d’un altre fet que Déu existeix? És a dir, si podem demostrar totes les coses, en teoria hauríem de poder demostrar Déu. D’aquí es podria extreure que la idea de Déu la trobem en nosaltres mateixos, ja que és en nosaltres on trobem les idees, i si tenim les idees de les coses, hauríem de tenir també la de Déu. També es diu d’aquest Déu que “li pertany d’existir sempre”, és a dir, que va existir, existeix i existirà, per tant, és etern. A més a més, el fet que Déu existeixi pot ser tan cert con qualsevol altra cosa que nosaltres pensem, tot i que aquesta idea que formem sigui errònia, com es diu a la darrera oració del primer paràgraf: “l’existència de Déu hauria de ser, per a mi, almenys tan certa com ho han estat fins aquí les veritats matemàtiques”. És aquí quan compara l'existència de Déu amb les veritats indubtables de les matèmatiques. Descartes diu que Déu ha d'existir, ja que jo sóc incapaç de percebre característiques infinites per mi mateix, per tant algú me las ha fet entendre i aquest algú és el propi Déu.

 Descartes fa una comparació entenedora amb una muntanya i la seva vall, amb la qual demostra que no sempre les coses es separen, ja que no pot haver-hi una vall si no hi ha muntanya. Anteriorment s’ha dit que si es separa l’existència de l’essència, Déu no existiria. Això contradiu la màxima qualitat que té Déu com a definició, que és la perfecció. Déu no pot ser tan sols essència, ja que un Déu no existent, no és un Déu perfecte, i Déu ha de ser perfecte, per tant, ha d’existir. Basa l'existència de Déu en la pròpia perfecció. És un argument que es podria relacionar fàcilment amb l'argument a priori que usa Sant Anselm a l'hora de demostrar l'existència de Déu. Podriem considerar que Descartes 'copia' la idea de Sant Anselm.

Cogito ergo sum

Aquest text, pertany a René Descartes i el seu objectiu principal és arribar a la primera veritat que constitueix una partida de la filosofia, el jo. Intervé la figura del geni maligne com a divinitat enganyadora que el fa posar en dubte i el fa enganyar, però el fet de dubtar, vol dir que està pensant i en conseqüència existeix. A partir de l'existència del jo, Descartes, afirma l'existència de Déu i l'existència de les coses. Tot el que demostra l'autor francès ho fa a través del dubte, ja que així podrem arribar a la veritat absoluta.

Aquest text és del filòsof racionalista Descartes, en ell es fa referència a la demostració de la existència de la filosofia primera que és el jo, però el que està intentant afirmar el filòsof és la capacitat de Déu de posar la idea en les coses, és a dir, que les idees les trobem en les coses. Però principalment l’autor ens vol transmetre el fet que ell necessita arribar a la certesa i això li suposa haver de passar per un cert grau de dubte per tal d’arribar a allò evident o cert. Descartes incorpora la personalitat del geni maligne que és com una divinitat que intenta enganyar-nos perquè dubtem fins i tot de nosaltres mateixos, però no podem dubtar del jo, perquè és la primera veritat .

Per tant, jo existeixo perquè jo penso. O com bé diria Descartes: Cogito ergo sum, o el que és el mateix: Je pense donc je suis.

Sant Agustí

El text parla de Déu, l’autor critica a aquells que reclamen a Déu els motius de la seva tardança en la creació ja que segons l’autor Déu no forma part del temps sinó que abans que ens creés el temps tampoc existia i va ser amb la nostra creació que va crear el temps. Per tant Déu es manté etern i immutable davant el temps ja que no en forma part. Cal saber, també, que la filosofia d'aquella època va estar molt marcada pel cristianisme i la manca de llibertat d'expressió.

Aquest fragment escrit per Sant Agustí, s'exposen les seves idees sobre Déu.

En primer lloc en el text l’autor fa una crítica a tots aquells que es pregunten perquè Déu va trigar tant de temps en crear el món. Per aquest motiu, Sant Agustí diu que Déu va crear el temps i el món al mateix temps, ja que el temps no podia existir abans ja que va crear-ho tot del no-res. 

Tot seguit, ens exposa la idea que Déu no forma part del temps sinó que és intertemporal i es manté immutable davant el pas del temps ja que si no fos així no seria etern ni infinit.

Per concluir, podem dir que per Sant Agustí Déu va crear el temps i el món alhora i que Déu es manté etern davant el temps ja que és un ésser immutable.

Carta a Meneceu

En aquesta obra Epicur exposa les idees principals de la seva teoria, l’epicureisme. Defensa que per a aconseguir la felicitat s’ha d’actuar segons el plaer, hi ha diversos tipus de plaers i aquests els hem d’escollir per mitjà d’una tria assenyada. També hem de cercar l'absència de dolor i una vida on no hi predomini la por i el neguit.

Aquesta obra va ser escrita per Epicur, i en aquesta va exposar les bases de la seva teoria, l’epicureisme, En aquesta obra podem veure els mètodes dels epicuris per assolir la felicitat. Una felicitat que es relaciona continuament amb el plaer.

Al principi l’autor planteja què és la felicitat i afirma que tots som capaços d’assolir-la. Però per assolir aquesta felicitat hem d'actuar segons el seny i la raó, que també són pilars fonamentals en la filosofia d'Epicur.  

Remarca que la nostra essència és el plaer i que per a això s’ha de donar més importància al cos que a la resta de les coses, hem d’actuar d’acord amb allò que ens proporcioni plaers més grans. Però sempre de manera moderada i assenyada ja que també hem d'aconseguir evitar el dolor. Sovint els plaers ens deixen conseqüències doloroses i és això el que hem d'evitar segons Epicur. Per això diu que hem de fer servir el seny per a triar els plaers necessarisja que són aquests els que ens evitaran el dolor i ens permetran satisfer les nostres necessitats. Epicur rebutja aquells plaers no necessaris ja que creu que a la llarga comporten dolor. Per tant hem de trobar aquells plaers que ens atorguin felicitat i absència de dolor. Aquesta idea és bàsica en el seu pensament.

Al final, l'autor fa una breu referència al destí. No és determinista i creu que no tot està establert, sinó que es pot modificar amb l'atzar.

Aristòtil

Un cop acabat el gran Aristòtil, em sembla adient adjuntar un vídeo de Youtube amb els trets més importants de l'autor i de la seva obra.

Ètica a Nicòmac

Aquest text pertany a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil. Tracta de la virtut com a mitjà per aconseguir la felicitat, una felicitat que és el Bé suprem. També tracta del terme mitjà de tot allò divisible. Aquest terme ha de ser escollit sempre per sobre dels extrems, ja que al terme mig hi trobem la felicitat.

El fragment s'inicia amb la definició del terme mitjà de totes les coses. Aquest terme només es pot trobar en aquelles coses divisibles. Tot allò divisible ho és en tres parts, a les quals Aristòtil anomena defecte i excés en cas dels extrems, i el terme mitjà entre ambdós. És aquest últim terme el que s'ha d'escollir. Tot i això, i com diu el text, no és el terme el que ha de ser escollit, sinó aquell que s’apropa més a l’individu, ja que els extrems de les coses no són les mateixes per a tothom. Per tant, els extrems són subjectius, ja que depenen del subjecte.

Un cop definits els tres conceptes, s'introdueix el terme de la virtut. La virtut és un hàbit que s'adquireix voluntàriament i es desenvolupa a partir de les bones tasques. És d’acord a la vida contemplativa, la qual, a la vegada, forma la felicitat. A l’ètica d’Aristòtil, aquesta felicitat és identificada amb el Bé suprem, que és el fil conductor de la seva obra, i, per tant, és el fi de tot individu, és a dir, allò en vista al qual actuem. Aquesta virtut és identificada també amb el terme mitjà. A partir d’aquest concepte s’extreu que tan sols a partir d’aquest terme mitjà es pot arribar al Bé suprem, ja que a aquest s’hi arriba mitjançant la virtut i la virtut és el terme mitjà. Hem d'usar aquest terme mitjà per aconseguir aquest Bé suprem, la felicitat. 

Primer motor com a causa final

Aquest text pertanyent a la Metafísica d’Aristòtil i tracta el primer motor immòbil, el qual dóna inici a l’etern moviment dels éssers.

Aquest primer motor apareix degut a dos factors clarament diferents: l’incessable moviment i la responsabilitat d’un ésser a fer que un altre es mogui. Aquest principi és la causa final, en ella comença i acaba el moviment. Neix com a objecte de l’amor, com a desitjat. Els éssers als quals mou poden patir modificacions, així que no són immòbils ni eterns. Els éssers moguts estan sotmesos a canvi. D’altra banda, el primer motor immòbil no pot canviar, ha de ser com és, ser immutable.

El primer motor és complet i absolutament necessari. És per això que no pot canviar, ja que si canviés voldria dir que està sotmès al canvi donat pel moviment. Si es mogués no seria immutable i ja no seria el primer motor. La Metafísica  d’Aristòtil té com a un dels seus objectius trobar el principi del moviment, el qual representa el bé, tal i com es diu a la següent oració: “El primer motor és un ésser necessari, i com a necessari, és el bé, i així és el principi de moviment”. També diu que la durada de l'ésser sotmès a canvi és un període relativament curt.Per la seva banda, el primer motor gaudeix de l'eternitat, ja que es troba en acte i no en potència. Aquests conceptes són vitals per entendre la filosofia de l'autor grec i deixeble de Plató.

Segon trimestre

A partir d'aquí, comencen les entrades d'activitats que hem fet durant el segon trimestre. Espero que siguin del vostre interès. Endavant i visca la filosofia!