Existència de Déu.

Aquest text pertany a les Meditacions Metafísiques de Descartes i tracta una de les principals qüestions de la seva filosofia: l'existència de Déu.

S'inicia el fragment amb una reflexió a partir de la qual es desenvoluparà la prova de l’existència. Aquest argument diu que si podem extreure del nostre pensament la idea d’una cosa de la qual percebem totes les qualitats, si som capaços d’intentar demostrar les coses mitjançant el pensament i la reflexió, per què no podríem demostrar a partir d’un altre fet que Déu existeix? És a dir, si podem demostrar totes les coses, en teoria hauríem de poder demostrar Déu. D’aquí es podria extreure que la idea de Déu la trobem en nosaltres mateixos, ja que és en nosaltres on trobem les idees, i si tenim les idees de les coses, hauríem de tenir també la de Déu. També es diu d’aquest Déu que “li pertany d’existir sempre”, és a dir, que va existir, existeix i existirà, per tant, és etern. A més a més, el fet que Déu existeixi pot ser tan cert con qualsevol altra cosa que nosaltres pensem, tot i que aquesta idea que formem sigui errònia, com es diu a la darrera oració del primer paràgraf: “l’existència de Déu hauria de ser, per a mi, almenys tan certa com ho han estat fins aquí les veritats matemàtiques”. És aquí quan compara l'existència de Déu amb les veritats indubtables de les matèmatiques. Descartes diu que Déu ha d'existir, ja que jo sóc incapaç de percebre característiques infinites per mi mateix, per tant algú me las ha fet entendre i aquest algú és el propi Déu.

 Descartes fa una comparació entenedora amb una muntanya i la seva vall, amb la qual demostra que no sempre les coses es separen, ja que no pot haver-hi una vall si no hi ha muntanya. Anteriorment s’ha dit que si es separa l’existència de l’essència, Déu no existiria. Això contradiu la màxima qualitat que té Déu com a definició, que és la perfecció. Déu no pot ser tan sols essència, ja que un Déu no existent, no és un Déu perfecte, i Déu ha de ser perfecte, per tant, ha d’existir. Basa l'existència de Déu en la pròpia perfecció. És un argument que es podria relacionar fàcilment amb l'argument a priori que usa Sant Anselm a l'hora de demostrar l'existència de Déu. Podriem considerar que Descartes 'copia' la idea de Sant Anselm.