Ètica a Nicòmac

Aquest text pertany a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil. Tracta de la virtut com a mitjà per aconseguir la felicitat, una felicitat que és el Bé suprem. També tracta del terme mitjà de tot allò divisible. Aquest terme ha de ser escollit sempre per sobre dels extrems, ja que al terme mig hi trobem la felicitat.

El fragment s'inicia amb la definició del terme mitjà de totes les coses. Aquest terme només es pot trobar en aquelles coses divisibles. Tot allò divisible ho és en tres parts, a les quals Aristòtil anomena defecte i excés en cas dels extrems, i el terme mitjà entre ambdós. És aquest últim terme el que s'ha d'escollir. Tot i això, i com diu el text, no és el terme el que ha de ser escollit, sinó aquell que s’apropa més a l’individu, ja que els extrems de les coses no són les mateixes per a tothom. Per tant, els extrems són subjectius, ja que depenen del subjecte.

Un cop definits els tres conceptes, s'introdueix el terme de la virtut. La virtut és un hàbit que s'adquireix voluntàriament i es desenvolupa a partir de les bones tasques. És d’acord a la vida contemplativa, la qual, a la vegada, forma la felicitat. A l’ètica d’Aristòtil, aquesta felicitat és identificada amb el Bé suprem, que és el fil conductor de la seva obra, i, per tant, és el fi de tot individu, és a dir, allò en vista al qual actuem. Aquesta virtut és identificada també amb el terme mitjà. A partir d’aquest concepte s’extreu que tan sols a partir d’aquest terme mitjà es pot arribar al Bé suprem, ja que a aquest s’hi arriba mitjançant la virtut i la virtut és el terme mitjà. Hem d'usar aquest terme mitjà per aconseguir aquest Bé suprem, la felicitat.