No hi ha res bo o dolent; només bones o dolentes voluntats.

Aquesta frase va ser dita pel gran filòsof Immanuel Kant. Hi estic força d'acord. Ja que allò que fem o deixem de fer és per la pròpia voluntat. Per tant les coses bones o dolentes que ens passen depenen implícitament de la voluntat que hi posem. Les coses que fem les podem considerar bones o dolentes, però això no vol dir que ho siguin. Només és bo o dolent l'ànim amb que les fem, i és aquesta voluntat la que fa que les coses siguin bones o dolentes.

http://recursostic.educacion.es/secundaria/edad/4esoetica/quincena4/quincena4_contenidos_2.htm 

Biografia: Kant

Opinió: Immanuel Kant.

La filosofia de Kant m'ha semblat la més complexa fins al moment. I no sabria dir si això és bo o dolent. La veritat és que no m'ha desagradat la seva filosofia, però és costosa d'assimilar. No el podem classificar ben bé en un filòsof empirista, racionalista. El seu mètode és completament nou i això fa que la dificultat sigui encara més gran.

Personalment, estic content que aquest gran pensador de la història no entri a les proves de selectivitat. M'han agradat més filòsofs com Locke, Plató o Renné Descartes.

Tot i això, crec que és important estudiar totes les vessants de la filosofia per conèixer millor les diferents maneres de pensar segons el moment històric.

Anàlisi de causalitat

En aquest text Hume fa referència al principi de causalitat, el qual critica perquè considera que no es contradictori pensar que el futur pot ser diferent del passat, ja que no hi ha cap demostració per mitjà de la raó que afirmi que d'una causa se li ha de derivar el mateix efecte. També afegeix que el costum és el que mou les nostres ments i ens fa creure en aquests efectes probables.

Aquest text de David Hume és una crítica al principi de causalitat. Primer ens posa l'exemple d'Adam, un personatge bíblic que no té passat, no té experiència i per tant no té costum per esperar un futur probable. Llavors afirma que no és contradictori pensar que el futur pot ser diferent del passat, afegint que no hi ha cap argument de la raó que ens demostri que el futur ha d'estar d'acord amb el passat. Considera que sí hi ha una conformitat entre passat i futur, però aquesta és una qüestió de fet i per tant es basa en l'experiència, no admet arguments a priori.

Tanmateix afirma que la previsió que ens fa esperar per al futur els mateixos efectes del passat és el costum o hàbit. Aquest és el que guia la nostra ment, però no produeix coneixement sinó només probabilitat, creença.

Aquesta teoria que formula Hume clarament la podem relacionar amb els escèptics, ja que l'oposició de Hume al principi de causalitat provoca que només tinguem veritats probables, per la qual cosa no podem arribar a la certesa absoluta. Aquesta afirmació és la que defensen els escèptics.

Dissolució del govern? O fotre el camp?

En aquest vídeo es poden veure les mentides sistemàtiques del govern espanyol. Després de llegir el fragment anteriorment comentat, convido a fer una reflexió sobre si el poble té dret a rebel·lar-se contra les mentides sistemàtiques de l'executiu de Rajoy. 

Potser seria bon moment per recordar aquesta part de la filosofia de Locke. En el cas més que probable que no hi hagi una dissolució del govern, la millor opció per la nostra nació es fotre el camp.

La dissolució del govern.

"Si la finalitat del govern és el bé de la comunitat, ¿què és millor per als homes, que els pobles estiguin sempre exposats a la voluntat incontrolada dels tirans, o que sempre hi hagi la possibilitat d'enfrontar-se als governants si fan un ús exorbitant del poder i el posen al servei de la destrucció en comptes d'aplicar-lo a la protecció dels béns dels súbdits?" John Locke: "Segon tractat sobre el govern civil"

Aquest text ens parla sobre el dret a rebel·lió que tenen les persones quan l'estat demostra que no té les aptituds per governar d'acord amb el mandat que li ha estat donat pel poble. Per tant, el dret a aixecar-se contra el govern que vetlla pels propis beneficis i no pels beneficis majoritaris.

John Locke comença dient que una rebel·lió no es produeix a la primera errada del govern, ja que el poble passa moltes errades dels qui governen. Tot i aquesta mena de perdó, si el cap de govern basa la seva tasca en la perversió, corrupció i abusos, el poble té dret a posar fi al seu mandat i posar el poder en mans d'altres persones que vetllin, realment, pel poble i pels drets que el poble té.

Per una altra banda, l'autor afirma que la millor manera d'evitar l'aixecament, és escollir un nou govern legislatiu. No dóna legitimitat a l'opció de la violència, ja que hi ha el risc de retornar a l'estat de guerra. 

Com a solució. Locke proposa que s'han de mostrar els perills i la injustícia que comporta el fet de rebel·lar-se, a aquells més propensos a iniciar la rebel·lió. Per tant, per concloure, podríem considerar que Locke proposa una solució més democràtica que no pas bèl·lica.

 

Majories.

Aquest text de John Locke ens explica que en el moment que l'home tria abandonar l'estat de natura i entra a formar part d'una societat, està acceptant implícitament d'abandonar part de la seva llibertat i diposita en l'estat la seva confiança per escollir aquelles decisions que afectin al poble, les quals seran escollides segons la llei de la majoria. L'home, en abandonar l'estat natural, accepta entrar en una societat en la que es forma un govern que ha estat escollit per vetllar pels interessos del seu poble i no pels seus propis interessos. Allò més adient pel poble és allò que ha escollit la majoria. Està clar que això no agrada a tota la població, però si a una part amplia dels seus membres. Si bé en l'estat natural tenia plena llibertat per fer i desfer els seus propis actes, en l'estat de llei tot i que segueix gaudint de llibertat, ha de tenir present a la resta de membres de l'estat i ha de respectar la seva llibertat i la seva voluntat. 

L'estat de natura

Aquest text pertany a l'empirista John Locke. En ell veiem l'inici de la part política de la seva filosofia. Aquest text ens diuen que els éssers humans ens trobem en l'estat de natura en primera instància. En aquest estat de natura tenim una gran llibertat que només està limitada per la nostra persona i les nostres possessions. Per tant, podem fer tot el que vulguem amb tot el que tenim. L'únic límit que se'ns presenta en aquest estat de natura és la pròpia vida i totes les propietats que no són nostres. En última instància, Locke afirma que hem estat creats pel Creador i que, per tant, hem de seguir les seves ordres.

Cal saber que John Locke té un antecedent en aquesta teoria sobre l'estat de natura. El seu antecedent és Hobbes. Locke explica que la llibertat de l'ésser humà és gran, però hem de recordar que la llibertat dels altres ésser humans amb els que convivim és igual de gran. Aquest fet no és un problema, ja que la llei natural obliga tothom a actuar amb respecte envers l'altre. Per això Locke diu que ningú no ha d'atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions dels altres. Per tant, marca els valors fonamentals: vida, salut i llibertat. Per Locke els homes renunciem a l'estat de natura per garantir la seguretat d'un estat. En aquest moment perdem gran part de la llibertat que teniem a l'estat de natura.

Biografia: John Locke

Tot seguit us adjunto un enllaç on podem veure la biografia de l'empirista John Locke.

Idees innates

 

Aquest text pertany al filòsof britànic John Locke. Locke pertany al corrent empirista i va néixer l'any 1632. 

En aquest text l'autor comença negant les idees innates a partir d'un exemple d'un nen. Aquí es veu un dels arguments principals per negar l'existència d'aquestes idees innates. Un nen petit, no té coneixements de res a excepció dels ensenyaments que ha obtingut de persones adultes. El fet de tenir idees innates a la ment vol dir que les podem percebre i fer-les servis. Però per alguns no les percebem ni les entenem. Llavors no ens serveix de gaire tenir aquestes idees. Per Locke si els nens tinguessin aquestes idees les haurien de conèixer necessàriament i no els caldria cap ensenyament de persones adultes ja que el coneixement els hi vindria del naixement. En aquest moment es veu clarament el vessant empirista de l'autor, que considera que els coneixements els assolim a partir de l'experiència i de les coses que aprenem durant la vida. Per tant, no es pot afirmar que una idea es troba impresa a la ment i després negar que qualsevol la pugui percebre.

D'aquesta idea exposada per l'autor britànic, se'n pot contrastar la de les idees innates del racionalista Renne Descartes. Podríem dir que l'autor anglès critica l'existència d'aquestes idees. Descartes creu que els humans tenim idees innates, mentre Locke afirma que no hi ha res en l'enteniment que abans no hagi passat per l'experiència dels sentits.

Tercer trimestre!

A continuació publicaré les entrades restants del curs 2012/2013. Espero que us semblin interessants els texts de Hume, Locke i Kant. Fets amb la selectivitat a l'horitzó i, una mica més enllà, l'estiu i la llibertat.

La identitat.

A partir d'aquest documental de TV3, els meus companys van extreure una sèrie de conclusions sobre la identitat el passat dia 15 de febrer. Jo no hi vaig poder participar en l'activitat que anava lligada amb piulades a twitter de manera que tots compartien idees i impressions. Tot i això, em sembla una activitat força interessant i amena, ja que trenca amb la rutina de classe i és una manera innovadora d'aprenentatge. Aplaudir l'iniciativa del professor i convidar-lo a que segueixi fent activitats d'aquest caire amb implantació de les noves tecnologies a classe.

A continuació us deixo les piulades que m'han semblat més interessants:

"Qui sóc? Qui som?"

"El jo existeix gràcies al reflex de la mirada del tu"

"Si l'Estat diu que la independència és quelcom petit, nosaltres volem això tan insignificant. No demanem tant, només la identitat que ens mereixem"

La indentitat és allò que em defineix i que em diferencia de la resta. Aquesta identitat es va formant i modulant amb el pas dels anys i rep influències de la cultura i del territori on em trobi. És per això que cal saber bé què som i qui som. Tot té identitat, des de les persones fins als pobles. Fins i tot hi ha casos en que la identitat de pobles i nacions ha estat malmesa. Un exemple dels trets identitaris d'un país o nació són: la llengua, la cultura, la religió o els costums entre d'altres.

Comparació

En el següent text es fa una comparativa entre els tres autors del racionalisme estudiats: Descartes, Spinoza i Leibniz.

Descartes: és pluralista: accepta l'existència d'ànima i cos. Té una concepció de Déu com a ésser perfecte i infinit. Accepta l'existència de tres substàncies: cos, Déu i ment i la unió entre ànima i cos es troba a la glàndula pineal.

Spinoza: és un autor monista. Déu és la natura, defensa un cert panteisme. Només admet l'existència d'una substància la qual és Déu. Déu és cos i ànima.

Leibniz: és un autor pluralista. Déu és destructor i constructor al mateix temps, és la mònada superior. Pel que fa les substàncies admet multiples mònedes amb extensió 0. I entre ànima i cos no hi ha interacció, sinó harmonia segons el seu parer.

René Descartes

Un cop acabat l'autor racionalista, em sembla adient pujar en format media informació extra que pot ser d'interès. Cal recordar que Descartes, juntament amb Plató, Mill, Locke i Nietzche entren a les PAU.

Relació entre cos i ànima

Aquest text de Descartes tracta sobre la relació entre ànima i cos i exposa el dualisme cartesià.

Segons Descartes, Déu és una substància infinita i nosaltres no hem estat els causants d'aquesta substància ja que nosaltres som finits. Aquest Déu és l’arrel de tots els altres cossos, és el Creador, fet mostrat a la primera frase del text. A partir d’aquest concepte, Descartes desxifra que aquestes coses enteses clara i distintament, poden separar-se, ja que no necessiten l’una de l’altra per existir, per tant, són independents, i no té importància quina de les dues és la causant de la separació.

Rere aquesta reflexió, Descartes intenta demostrar la seva teoria començant pel Jo, que és l’element fonamental de la seva filosofia.  S’inicia dient que allò real de l’ésser és l’essència, ja que aquesta és la que permet el pensament, i l’home és una substància pensant. Pel que fa la part restant de la separació, que és el cos, demostra la seva independència dient que és possible tenir una idea diferent del nostre cos que de la nostra ment, per tant, són separables. Contràriament a la ment, el cos és tan sols allò extern, la “res cogitants” que es diu en el text, mentre que l’altra part de l’ésser, l’ànima, no és extensa, sinó pensant. A partir d’aquesta demostració. Descartes admet que els éssers podem viure sense cos, però no sense ànima. Més endavant, l'autor francès es va veure obligat a introduir un aspecte de caire biològic per solventar que cos i ànima estaven units. L'autor afirma que la unió entre cos i esperit la trobem a la glàndula pineal. S'ha de basar en conceptes biològics, ja que en aspectes racionals no pot demostrar la unió entre ànima i cos. 

Existència de Déu.

Aquest text pertany a les Meditacions Metafísiques de Descartes i tracta una de les principals qüestions de la seva filosofia: l'existència de Déu.

S'inicia el fragment amb una reflexió a partir de la qual es desenvoluparà la prova de l’existència. Aquest argument diu que si podem extreure del nostre pensament la idea d’una cosa de la qual percebem totes les qualitats, si som capaços d’intentar demostrar les coses mitjançant el pensament i la reflexió, per què no podríem demostrar a partir d’un altre fet que Déu existeix? És a dir, si podem demostrar totes les coses, en teoria hauríem de poder demostrar Déu. D’aquí es podria extreure que la idea de Déu la trobem en nosaltres mateixos, ja que és en nosaltres on trobem les idees, i si tenim les idees de les coses, hauríem de tenir també la de Déu. També es diu d’aquest Déu que “li pertany d’existir sempre”, és a dir, que va existir, existeix i existirà, per tant, és etern. A més a més, el fet que Déu existeixi pot ser tan cert con qualsevol altra cosa que nosaltres pensem, tot i que aquesta idea que formem sigui errònia, com es diu a la darrera oració del primer paràgraf: “l’existència de Déu hauria de ser, per a mi, almenys tan certa com ho han estat fins aquí les veritats matemàtiques”. És aquí quan compara l'existència de Déu amb les veritats indubtables de les matèmatiques. Descartes diu que Déu ha d'existir, ja que jo sóc incapaç de percebre característiques infinites per mi mateix, per tant algú me las ha fet entendre i aquest algú és el propi Déu.

 Descartes fa una comparació entenedora amb una muntanya i la seva vall, amb la qual demostra que no sempre les coses es separen, ja que no pot haver-hi una vall si no hi ha muntanya. Anteriorment s’ha dit que si es separa l’existència de l’essència, Déu no existiria. Això contradiu la màxima qualitat que té Déu com a definició, que és la perfecció. Déu no pot ser tan sols essència, ja que un Déu no existent, no és un Déu perfecte, i Déu ha de ser perfecte, per tant, ha d’existir. Basa l'existència de Déu en la pròpia perfecció. És un argument que es podria relacionar fàcilment amb l'argument a priori que usa Sant Anselm a l'hora de demostrar l'existència de Déu. Podriem considerar que Descartes 'copia' la idea de Sant Anselm.

Cogito ergo sum

Aquest text, pertany a René Descartes i el seu objectiu principal és arribar a la primera veritat que constitueix una partida de la filosofia, el jo. Intervé la figura del geni maligne com a divinitat enganyadora que el fa posar en dubte i el fa enganyar, però el fet de dubtar, vol dir que està pensant i en conseqüència existeix. A partir de l'existència del jo, Descartes, afirma l'existència de Déu i l'existència de les coses. Tot el que demostra l'autor francès ho fa a través del dubte, ja que així podrem arribar a la veritat absoluta.

Aquest text és del filòsof racionalista Descartes, en ell es fa referència a la demostració de la existència de la filosofia primera que és el jo, però el que està intentant afirmar el filòsof és la capacitat de Déu de posar la idea en les coses, és a dir, que les idees les trobem en les coses. Però principalment l’autor ens vol transmetre el fet que ell necessita arribar a la certesa i això li suposa haver de passar per un cert grau de dubte per tal d’arribar a allò evident o cert. Descartes incorpora la personalitat del geni maligne que és com una divinitat que intenta enganyar-nos perquè dubtem fins i tot de nosaltres mateixos, però no podem dubtar del jo, perquè és la primera veritat .

Per tant, jo existeixo perquè jo penso. O com bé diria Descartes: Cogito ergo sum, o el que és el mateix: Je pense donc je suis.

Sant Agustí

El text parla de Déu, l’autor critica a aquells que reclamen a Déu els motius de la seva tardança en la creació ja que segons l’autor Déu no forma part del temps sinó que abans que ens creés el temps tampoc existia i va ser amb la nostra creació que va crear el temps. Per tant Déu es manté etern i immutable davant el temps ja que no en forma part. Cal saber, també, que la filosofia d'aquella època va estar molt marcada pel cristianisme i la manca de llibertat d'expressió.

Aquest fragment escrit per Sant Agustí, s'exposen les seves idees sobre Déu.

En primer lloc en el text l’autor fa una crítica a tots aquells que es pregunten perquè Déu va trigar tant de temps en crear el món. Per aquest motiu, Sant Agustí diu que Déu va crear el temps i el món al mateix temps, ja que el temps no podia existir abans ja que va crear-ho tot del no-res. 

Tot seguit, ens exposa la idea que Déu no forma part del temps sinó que és intertemporal i es manté immutable davant el pas del temps ja que si no fos així no seria etern ni infinit.

Per concluir, podem dir que per Sant Agustí Déu va crear el temps i el món alhora i que Déu es manté etern davant el temps ja que és un ésser immutable.

Carta a Meneceu

En aquesta obra Epicur exposa les idees principals de la seva teoria, l’epicureisme. Defensa que per a aconseguir la felicitat s’ha d’actuar segons el plaer, hi ha diversos tipus de plaers i aquests els hem d’escollir per mitjà d’una tria assenyada. També hem de cercar l'absència de dolor i una vida on no hi predomini la por i el neguit.

Aquesta obra va ser escrita per Epicur, i en aquesta va exposar les bases de la seva teoria, l’epicureisme, En aquesta obra podem veure els mètodes dels epicuris per assolir la felicitat. Una felicitat que es relaciona continuament amb el plaer.

Al principi l’autor planteja què és la felicitat i afirma que tots som capaços d’assolir-la. Però per assolir aquesta felicitat hem d'actuar segons el seny i la raó, que també són pilars fonamentals en la filosofia d'Epicur.  

Remarca que la nostra essència és el plaer i que per a això s’ha de donar més importància al cos que a la resta de les coses, hem d’actuar d’acord amb allò que ens proporcioni plaers més grans. Però sempre de manera moderada i assenyada ja que també hem d'aconseguir evitar el dolor. Sovint els plaers ens deixen conseqüències doloroses i és això el que hem d'evitar segons Epicur. Per això diu que hem de fer servir el seny per a triar els plaers necessarisja que són aquests els que ens evitaran el dolor i ens permetran satisfer les nostres necessitats. Epicur rebutja aquells plaers no necessaris ja que creu que a la llarga comporten dolor. Per tant hem de trobar aquells plaers que ens atorguin felicitat i absència de dolor. Aquesta idea és bàsica en el seu pensament.

Al final, l'autor fa una breu referència al destí. No és determinista i creu que no tot està establert, sinó que es pot modificar amb l'atzar.

Aristòtil

Un cop acabat el gran Aristòtil, em sembla adient adjuntar un vídeo de Youtube amb els trets més importants de l'autor i de la seva obra.

Ètica a Nicòmac

Aquest text pertany a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil. Tracta de la virtut com a mitjà per aconseguir la felicitat, una felicitat que és el Bé suprem. També tracta del terme mitjà de tot allò divisible. Aquest terme ha de ser escollit sempre per sobre dels extrems, ja que al terme mig hi trobem la felicitat.

El fragment s'inicia amb la definició del terme mitjà de totes les coses. Aquest terme només es pot trobar en aquelles coses divisibles. Tot allò divisible ho és en tres parts, a les quals Aristòtil anomena defecte i excés en cas dels extrems, i el terme mitjà entre ambdós. És aquest últim terme el que s'ha d'escollir. Tot i això, i com diu el text, no és el terme el que ha de ser escollit, sinó aquell que s’apropa més a l’individu, ja que els extrems de les coses no són les mateixes per a tothom. Per tant, els extrems són subjectius, ja que depenen del subjecte.

Un cop definits els tres conceptes, s'introdueix el terme de la virtut. La virtut és un hàbit que s'adquireix voluntàriament i es desenvolupa a partir de les bones tasques. És d’acord a la vida contemplativa, la qual, a la vegada, forma la felicitat. A l’ètica d’Aristòtil, aquesta felicitat és identificada amb el Bé suprem, que és el fil conductor de la seva obra, i, per tant, és el fi de tot individu, és a dir, allò en vista al qual actuem. Aquesta virtut és identificada també amb el terme mitjà. A partir d’aquest concepte s’extreu que tan sols a partir d’aquest terme mitjà es pot arribar al Bé suprem, ja que a aquest s’hi arriba mitjançant la virtut i la virtut és el terme mitjà. Hem d'usar aquest terme mitjà per aconseguir aquest Bé suprem, la felicitat. 

Primer motor com a causa final

Aquest text pertanyent a la Metafísica d’Aristòtil i tracta el primer motor immòbil, el qual dóna inici a l’etern moviment dels éssers.

Aquest primer motor apareix degut a dos factors clarament diferents: l’incessable moviment i la responsabilitat d’un ésser a fer que un altre es mogui. Aquest principi és la causa final, en ella comença i acaba el moviment. Neix com a objecte de l’amor, com a desitjat. Els éssers als quals mou poden patir modificacions, així que no són immòbils ni eterns. Els éssers moguts estan sotmesos a canvi. D’altra banda, el primer motor immòbil no pot canviar, ha de ser com és, ser immutable.

El primer motor és complet i absolutament necessari. És per això que no pot canviar, ja que si canviés voldria dir que està sotmès al canvi donat pel moviment. Si es mogués no seria immutable i ja no seria el primer motor. La Metafísica  d’Aristòtil té com a un dels seus objectius trobar el principi del moviment, el qual representa el bé, tal i com es diu a la següent oració: “El primer motor és un ésser necessari, i com a necessari, és el bé, i així és el principi de moviment”. També diu que la durada de l'ésser sotmès a canvi és un període relativament curt.Per la seva banda, el primer motor gaudeix de l'eternitat, ja que es troba en acte i no en potència. Aquests conceptes són vitals per entendre la filosofia de l'autor grec i deixeble de Plató.

Segon trimestre

A partir d'aquí, comencen les entrades d'activitats que hem fet durant el segon trimestre. Espero que siguin del vostre interès. Endavant i visca la filosofia!