Parmènides.


D'aquest text d'un dels presocràtics més importants podem extreure les següents idees principals: Parmènides fa una exaltació de la via de la veritat, per tant, ens parla sobre l'ésser. Diu que l'ésser és immutable, i no dóna marge a qualsevol altra opinió. L'ésser és allò etern i expressable. També fa una referència al concepte de justícia, la qual és reguladora de la eternitat de l'ésser.

Un possible títol per aquest text: El que és i el que no és.

Anàlisi:

Es tracta d'un text de Parmènides, en el qual defensa, cegament, la seva teoria. Només es pot seguir una via de recerca, la via de la veritat, aquella que és autèntica, per la qual l'ésser és etern, no té naixement ni destrucció, és present continu, homogeni. Identifica ser i pensar i, per tant, només es podrà pensar i dir que l'ésser és. No es pot pensar allò que no és, perquè no es pot pensar res sinó és. L'únic expressable i que es pot pensar es l'ésser. Tot plegat es tracta d'una exaltació de la via de la veritat, ja que considera que no es pot pensar d'una altra manera per arribar a la veritat.

En el text també podem trobar el terme de justícia. La justícia és la que determina a l'ésser que ha de seguir la via de la veritat com a principi.

Comparació:

La comparació més habitual de Parmènides és amb Heràclit. Mentre que el primer defensa que res no canvia, el segon considera que tot canvia i res no es manté, per tant, tot està en estat de constant flux. Heràclit també defensa la lluita de contraris, que formen part del cosmos i que són necessaris per al procés de l'evolució.