Aristòtil- La metafísica.

En aquest text es troben les següents idees principals:

Les coses sensibles estan sotmeses a canvis de manera contínua, així com de la mateixa manera existeixen unes altres que romanen permanentment sense cap canvi. 

És necessària l'existència de les naturaleses permanents perquè solament en aquestes es podrà trobar la ciència i el coneixement, mai podran esdevenir de les matèries que flueixen.

Les idees de les coses es troben als éssers en concret i aquestes formen part de l'universal, el qual no era una constitució o un concepte mental, sinó que es trobava a l'individu.

La filosofia d'Aristòtil rebutjava l'existència del món intel·ligible i defensava el sensible com a única realitat existent, és a dir, com l´únic camí per arribar a la veritat, una teoria totalment contrària a la del seu mestre. Aquesta realitat estava formada per éssers múltiples o subjectes individuals que estan sotmesos a canvis tot i que l'essència dels quals no canvia ja que la comparteixen entre ells. Hi apareixen dos filòsofs que comparteixen idees comuns amb Aristòtil. Heràclit com veiem al text, defensava el monisme dinàmic, és a dir, el canvi de les coses, la realitat no corresponia com un concepte estable. L'existència d'aquestes naturaleses que es troben en constant canvi constitueixen alhora l'afirmació de l'existència de les coses permanents, és a dir, una cosa segueix al seu contrari. És necessària la naturalesa constant o permanent ja que solament en ella resideixen la ciència i en el coneixement, mai cap d'aquests conceptes es trobarà dins les coses sensibles, les que canvien. Sòcrates és un dels altres filòsofs anomenats en aquest text, en el qual s'esmenta el seu estudi sobre les virtuts ètiques i sobre la recerca de les definicions universals, l'existència de les quals no es comprenia per separat, sinó que es coneixia com a conjunt. Aristòtil fa una crítica a la filosofia anterior corresponent als pensadors els quals varen separar aquests dos conceptes, relacionant les idees amb l'universal.

Llibre IV de la República.

Aquest fragment, pertany al llibre de la República de Plató.

Aquest text, comença relacionant la ciutat i l’individu, té una clara voluntat de dur a terme un estat utòpic on s’hi estableix automàticament una relació recíproca entre l’individu i la societat amb el que els dos han de ser justos i, sobretot, virtuosos.

Així, es desenvolupa una idea principal en la que consta en com les persones han de fer justícia. Aquesta justícia s'aconsegueix quan tots els membres d'una ciutat es troben en harmonia, ja que tothom té un rang diferent, no som iguals, i per això existeixen tres grans classificacions sobre les parts de la societat. Aquestes parts són els artesans, els quals fan referència a una classe baixa i practica les temprances. Els guerres: els quals practiquen els valors i es tracta d’una classe mitjana. Els filòsofs: els quals representen la classe més alta,ja que practiquen la saviesa i de certa manera, lluiten pel bé comú i és l’únic que sap que és el bé i la justícia.

Partint d'això, Plató deixa un clar exemple sobre aquesta idea de classes quan diu “el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa”, per tant, l’autor ens mostra que un artesà mai podrà fer dins de la societat la funció de filòsof o guerrer,sempre s’haurà de mantenir en el seu propi rang, el d'artesà i per tant, practicar la temprança. A partir d'aquest equilibri entre totes les parts s'aconsegueix una societat justa i virtuosa.

La aventura del pensamiento- Platon 

Llibre VII de la República de Plató.

Títol del text:Temprança i justícia per dominar la ciutat

Idees principals:

En aquest text Plató a través d'un diàleg afirma que per arribar a una ciutat virtuosa és imprescindible que hi hagi temprança i justícia  Això voldrà dir que el més important per la ciutat és que siguem amos de nosaltres mateixos, i que cadascú faci la part que li pertoca.

Anàlisi:

Aquest text pertany al llibre VII de la República de Plató, en ell es mostra un diàleg entre Sòcrates i Glaucó, els quals parlen sobre com ha de ser una ciutat. Afirmen que per arribar a una ciutat virtuosa és necessari que hagin dos aspectes claus:la temprança i la justícia  La temprança vol dir se amos de nosaltres mateixos, i ser amo vol dir que allò bo domina a allò dolent, que s'oposa al altre punt extrem, el de ser esclaus, que seria l'inrevés, quan lo dolent domina a lo bo.
No hem de ser esclaus de les nostres passions, hem de saber dominar-les.Per la seva banda, la justícia implicarà un equilibri entre les diferents parts de l'ànima,entre les diferents virtuts.
El diàleg segueix dient que aquestes virtuts de l'home s'han d'introduir en la societat, i creant una utopia de la ciutat perfecte, una ciutat virtuosa en que la justícia serà la virtut que harmonitzi les diferents parts i la temprança la que ens faci prevaler lo bo sobre lo dolent. 

Ciència i opinió.

Títol:Els filòsofs, amants de la saviesa

Idees principals:

En aquest diàleg Plató ens mostra els dos graus de coneixements possibles:la opinió i el saber(ciència). Destaca que només els filòsofs poden arribar al saber, és a dir, a contemplar la veritat, ja que només ells són capaços de conèixer el món de les idees.

Anàlisi:

Aquest text correspon a l'obra de Plató La República, concretament el llibre V. En aquest fragment Plató,sempre mitjançant el diàleg, fa referència als aspectes gnoseològics de la seva teoria de les idees, els quals parlen sobre l'objecte de coneixement. Aquest ha de ser inmutable, i per tant l'única cosa que no canvia són les idees. Per tant aquell que arribi al coneixement de les idees serà que contempli la veritat. I Plató diu que només els filòsofs seran capaços de contemplar la veritat. Els filòsofs,amants de la saviesa, són capaços de captar les idees a través de la raó, i arribaran així al grau de coneixement superior, el saber(la ciència).Per contra, aquells que no són filòsofs no podran arribar a contemplar la veritat, no separaran les coses belles de la idea de bellesa i no arribaran a la essència de les coses. Aquests només podran arribar a la opinió. I moltes vegades aquest fet es deu a que la majoria de persones es conforma amb les aparences, amb alló que sent: com els espectacles,els colors... Però tal i com diu en el text: "el seu pensament és incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si".

Comparació:

En aquest text es mostra els aspectes gnoseològics de la teoria de les idees de Plató, aquests consideren que hi ha dos graus de coneixements: la opinió, en la qual trobem en primer lloc la conjectura i després la creença; i la ciència(en el text es fa servir el concepte de saber) que es divideix en el pensament discursiu i en el pensament intuïtiu  Aquests dos graus de coneixements són fàcilment comparables amb les vies de recerca de Pàrmenides, ja que el primer grau de coneixement, la opinió,correspon al món sensible, que percebem amb els sentits i això es pot relacionar amb la via de la opinió de Pàrmenides. Al mateix temps, la ciència o saber es pot relacionar amb la via de la veritat, que parla de l'ésser  que és allò que existeix per si mateix i no dóna marge al canvi.

Si mirem una teoria totalment contrària hem de fixar-nos en els sofistes, que defensaven un coneixement relatiu. Consideraven que no es podia arribar a una veritat absoluta ja que només eren opinions. Aquesta teoria contrasta clarament amb la defensada per Plató i el antecessor Sòcrates.

Conclusió: pràctica per un examen. 

Aquesta és una activitat feta a classe per practicar la pregunta de comparació d'autors a un examen. L'activitat marca un primer punt on es reflecteix en què s'assemblen els dos autos. Tot seguit en què es diferencien i després els patrons de semblances i diferències significatives. Un cop tenim aquestes parts ben treballades, podem arribar a una conclusió i a una interpretació. 

A l'activitat de classe vam fer aquesta activitat de comparar i contrastar entre Plató i els Sofistes. En varem extreure aquesta conclusió de manera grupal i dinàmica:

En conclusió,podem destacar que per una banda tenen certes semblances Plató amb els Sofistes ja que a tots dos els hi preocupa el coneixement , l’educació del ciutadà, tenen com a tema central en la seva filosofia la moral, el be i la vida en societat i, per altra banda cal esmentar que tots dos comparteixen idees sociopolítiques, de manera que, tenen una gran afició per la manipulació del llenguatge. 
Però, encara que des del punt de vista de Plató, cal destacar que té un sentit absolut, no cobrava per ensenyar i feia diàlegs, a comparació amb els sofistes, ja que , aquests  cobraven per ensenyar , elaboraven llargs discursos i tenien un sentit relatiu, subjectiu i empíric.

Plató- El Demiürg 

Aquest fragment de Plató pertany a la seva obra Timeo, i tracta com a tema principal el demiürg o artesà, la paraula amb la qual el filòsof designava a la causa ordenadora del món.

Un possible títol per aquest text: La causa que tot ho fa possible

Anàlisi 

Plató afirmava l’existència de dos mons. El món sensible, el de les coses concretes, i el món intel·ligible, en el qual trobem les idees, separant així les coses intangibles de les perceptibles. Per a Plató, les coses participen de les idees, però també hi són presents a les coses. Al text, Plató afirma que tot allò que neix, ho fa per alguna raó, ja que del no res, no pot sortir res. El demiürg no és un principi creador, sinó que ordena les coses a partir de les idees. Tot el que neix, per tant, és per necessitat i aquesta necessitat és la que produeix obres belles. El demiürg utilitza el model etern, perquè de lo contrari la seva obra no seria bella, per tant, la causa ordenadora es basa en la intel·ligència, la bondat... i és així com es crea la bellesa.

Per a Plató, el món és bell i etern i intel·ligible, és a dir, hi ha un déu ordenador que representa el nostre món tenint com a model el món de les idees i d'alguna manera a partir de les idees arriba a la veritat, tot el contrari que els sofistes, ja que creien que no es podia arribar a la veritat i a més que l’home. És a dir, el subjecte, és l’important, el subjectivisme i les opinions, i per tant les aparences.

Podem comparar també Plató amb Parmènides i la teoria de l’ésser, doncs del no-res no pot sortir res. També s’assembla al nous, que són les llavors que ordenen les homeomeries. Plató diu que el demiürg utilitza com a model les idees que són perfectes, per això modela i dóna forma a la matèria però com aquesta o és eterna ni indestructible, la seva obra no és perfecta.

La ignorància socràtica.

Les idees principals d'aquest diàleg de Plató tracten sobre la ignorància i, al mateix temps, de la saviesa socràtica. L'autor del text formula la pregunta d'on està la màxima saviesa. Llavors i per casualitat, es troba a un home amb el que Sòcrates creu que no es tan savi com ell es creu, només pensa saber que diferència de l'autor que com no en sap, no es pensa saber, per tant, es considera un ignorant.

Un possible títol per aquest text seria: La saviesa socràtica.

Aquest text pertany a Plató, en el qual podem veure la teoria de Sòcrates i les seves idees i principis. En aquest text podem veure una sèrie de preguntes que l'autor es formula a ell mateix. La frase que podríem considerar que resumeix la seva idea en el text és aquesta: es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res no em penso saber.

En aquesta frase podem veure com Sòcrates es considera a ell mateix un ignorant.

 

Aquest text és irònic, mostra una aparent ignorància davant el tema i l'altre personatge que intervé respon sempre creient que sap el que diu. Al final no arriben a una clara conclusió sobre el tema que s'està tractant i s'arriba a la conclusió de que el que creu que en sap més es el vertader ignorant.

Aquesta pràctica la duia a terme Sòcrates a l'àgora de les polis gregues.

 

El mite de la caverna.

El mite de la caverna el trobem al llibre de la República de Plató, on l'autor defensa la seva idea de l'existència de dos mons: el món sensible i el món intel·ligible. 

Si comentem el món sensible, podem veure que en aquest mite li correspon les ombres que veuen els homes de la caverna, els quals es trobem presoners. Aquests homes simbolitzen l'ànima que es troba presonera al cos humà. Una ànima que ha estat lligada al cos d'una manera accidental. Aquestes ombres representen que l'ésser humà només es capaç de veure allò que es sensible, les ombres que veu son la representació de les idees, perquè aquestes idees són els objectes del món intel·ligible il·luminades per la llum, una llum que representa el Sol i que a la vegada defensa l'idea suprema del pensament platònic: El Bé.

D'aquesta manera, Plató ens vol mostrar que no tothom està a disposició de contemplar les idees. Les persones només som capaces de contemplar les ombres, les aparences de les coses. El món de les idees es troba a les mans de pocs, els que tenen la sort de poder contemplar les idees són els filòsofs. A més, aquests pensadors han de guiar el camí de les altres persones per poder veure la llum del Bé.

Tot i això Plató ens vol ensenyar que una vegada el presoner es desprèn de les cadenes i es alliberat, representa que dins del món intel·ligible mor i la seva ànima queda alliberada de la presó del cos. Podríem objectar que és en aquest món on podem passar de les aparences a la veritat. La veritat no és fàcil de descobrir ja que diu que quan mira el sol queda ceg i no pot veure bé. Aquest camí que ens marca Plató té la finalitat d'arribar a la superidea del BÉ.

Per a que quedi més clara l'explicació veig convenient penjar aquest enllaç a un vídeo de Youtube. Aquí l'explicació és més gràfica:

Última part:

Segona part:

Aquí us deixo la primera part del interessant documental sobre Sòcrates:

Heràclit d'Efes. 

Frases escollides dels textos d'Heràclit:

'' El foc viu la mort de la terra; també l'aire viu la mort del foc. L'aigua viu la mort de l'aire, la terra la de l'aigua''
''Les coses fredes s'escalfen, el que és calent es refreda, el que és humit s'asseca, el que és eixut s'humiteja''.
''Els contraris s'harmonitzen, i, de la diversitat, en resulta la més bella harmonia, tot ha estat engendrat per la discòrdia''.
''En aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i serà; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura''.
''En la perifèria del cercle, l'inici i la fi coincideixen''.

En aquests cinc fragments d'Heràclit, veiem que el filòsof presocràtic defensa que el cosmos mai no ha estat creat, sinó que és etern, al igual que el foc, que és considerat com el principi i el fi de totes les coses, un canvi així mateix que provoca i regeix tot allò que succeeix a la natura i que l'eternitat avança i es transforma canviant d'un contrari a un altre però amb una raó comuna. Aquesta raó és el logos, ja que res no pot passar per atzar, creant així una perfecte harmonia ja que el naixement d'alguna cosa provoca o ve donada per la mort d'una altre. Aquesta idea defensa que l'estabilitat del cosmos es reduirà només en l'oposició de termes, la fi, on tot comença. Això és un constant periòdic que Heràclit anomena perifèria del cercle, un cercle que representa la perfecció. Aquest cercle és interminable igual que el foc és sempre viu, encès segons la mesura, tot el cosmos és etern. 

Comparació:

La comparació més habitual d'Heràclit és amb Parmènides. Mentre que el segon defensa que res no canvia, el primer considera que tot canvia i res no es manté, per tant, tot està en estat de constant flux. Heràclit també defensa la lluita de contraris, que formen part del cosmos i que són necessaris per al procés de l'evolució.

Per estudiar amb més claredat el primer tema, varem realitzar un esquema amb tots els presocràtics i els seus principis. Va ser una tasca d'allò més útil. 

Parmènides.


D'aquest text d'un dels presocràtics més importants podem extreure les següents idees principals: Parmènides fa una exaltació de la via de la veritat, per tant, ens parla sobre l'ésser. Diu que l'ésser és immutable, i no dóna marge a qualsevol altra opinió. L'ésser és allò etern i expressable. També fa una referència al concepte de justícia, la qual és reguladora de la eternitat de l'ésser.

Un possible títol per aquest text: El que és i el que no és.

Anàlisi:

Es tracta d'un text de Parmènides, en el qual defensa, cegament, la seva teoria. Només es pot seguir una via de recerca, la via de la veritat, aquella que és autèntica, per la qual l'ésser és etern, no té naixement ni destrucció, és present continu, homogeni. Identifica ser i pensar i, per tant, només es podrà pensar i dir que l'ésser és. No es pot pensar allò que no és, perquè no es pot pensar res sinó és. L'únic expressable i que es pot pensar es l'ésser. Tot plegat es tracta d'una exaltació de la via de la veritat, ja que considera que no es pot pensar d'una altra manera per arribar a la veritat.

En el text també podem trobar el terme de justícia. La justícia és la que determina a l'ésser que ha de seguir la via de la veritat com a principi.

Comparació:

La comparació més habitual de Parmènides és amb Heràclit. Mentre que el primer defensa que res no canvia, el segon considera que tot canvia i res no es manté, per tant, tot està en estat de constant flux. Heràclit també defensa la lluita de contraris, que formen part del cosmos i que són necessaris per al procés de l'evolució.

Anaximandre 


''D'allà d'on be el naixement als éssers humans, allà trobem també la seva destrucció, segons la necessitat. és com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l'odre del temps.''

Les idees principals d'aquest text són les següents: l'autor destaca que els éssers tenen un mateix principi i fi, i que és d'aquesta manera per necessitat. En aquest curt fragment també defensa que tot el que fem té una resposta, introduint així el concepte de justícia, la qual es reguladora del ''kosmos''.

Un possible títol per aquest fragment és: L'apeiron: arkhé del kosmos. 

Anàlisi:

Es tracta d'un fragment d'Anaximandre, un dels primers autors presocràtics. En aquest text defensa que hi ha un principi de totes les coses, i que a la vegada és el fi, perquè hi ha una lluita de contraris que formen part del kosmos i els qual es necessiten.

L'arkhé s'anomena àpeiron: un fons indeterminat en el qual passen totes les coses. Un altre aspecte del qual ens parla és el concepte de justícia, que regula l'actuació de l'ésser segons l'ordre del temps.

Comparació: 

Anaximandre defensava un arkhé més abstracte, i parlava més sobre la moral. Tales defensava un arkhé físic i material: l'aigua. Considerava que l'aigua era l'origen de tot, ja que tot allò de que es nodreix era humit i totes les coses tenen una naturalesa humida.

Ja ets aqui...2n de Batxillerat


Ja fa setmanes que va començar aquest últim curs a l'escola. Un curs dur des del primer dia, cosa normal perquè ens hem de preparar per les PAU. Crec que tots plegats afrontem aquest curs amb il·lusió i decisió!

Per tant, sense més preàmbuls inauguro el bloc de filosofia d'aquest any: Història de la Filosofia. Aquest bloc inclourà textos des dels presocràtics fins a Nietzsche!
Per acabar cito una frase que ens pot anar molt bé a tots plegats aquest curs:

La feina ben feta, no té fronteres!