Relació entre cos i ànima

Aquest text de Descartes tracta sobre la relació entre ànima i cos i exposa el dualisme cartesià.

Segons Descartes, Déu és una substància infinita i nosaltres no hem estat els causants d'aquesta substància ja que nosaltres som finits. Aquest Déu és l’arrel de tots els altres cossos, és el Creador, fet mostrat a la primera frase del text. A partir d’aquest concepte, Descartes desxifra que aquestes coses enteses clara i distintament, poden separar-se, ja que no necessiten l’una de l’altra per existir, per tant, són independents, i no té importància quina de les dues és la causant de la separació.

Rere aquesta reflexió, Descartes intenta demostrar la seva teoria començant pel Jo, que és l’element fonamental de la seva filosofia.  S’inicia dient que allò real de l’ésser és l’essència, ja que aquesta és la que permet el pensament, i l’home és una substància pensant. Pel que fa la part restant de la separació, que és el cos, demostra la seva independència dient que és possible tenir una idea diferent del nostre cos que de la nostra ment, per tant, són separables. Contràriament a la ment, el cos és tan sols allò extern, la “res cogitants” que es diu en el text, mentre que l’altra part de l’ésser, l’ànima, no és extensa, sinó pensant. A partir d’aquesta demostració. Descartes admet que els éssers podem viure sense cos, però no sense ànima. Més endavant, l'autor francès es va veure obligat a introduir un aspecte de caire biològic per solventar que cos i ànima estaven units. L'autor afirma que la unió entre cos i esperit la trobem a la glàndula pineal. S'ha de basar en conceptes biològics, ja que en aspectes racionals no pot demostrar la unió entre ànima i cos.